Avantguarda russa a Maastricht

El museu Bonnefanten de Maastricht, una de les darreres obres de l'arquitecte Aldo Rosi, té la forma d'una bala on es reflecteix l'aigua del riu que dóna nom a la ciutat. Sovint m'agrada més aquest edifici que el que proposa, com em passa amb molts dels museus d'art contemporani. Enguany, però, el que s'hi exposa, una mostra excel·lent de l'avantguarda russa, val la visita com dirien els de la cèlebre guia vermella.

L'exposició recull a través de vuitanta obres el gran canvi que es va produir a Rússia entre el 1895 i el 1917. Visitant-la a fons estableixo unes rares connexions amb la nostra pintura del mateix moment. La dama de pits de nacre, de Leon Bakst, recorda molt les seves homòlogues parisenques perfilades per Anglada-Camarasa, o el paisatge impressionista de Borisov-Moesatov ens evoca les vibrants vistes de Mir. Fins i tot hi ha un artista el nom del qual no només sembla talment el de Raurich en rus, sinó que comparteixen el mateix nom: Nikolai Roerich. Més enllà dels grans titans de l'avantguarda –sobretot Kandinski i Malevitx– he descobert artistes menys coneguts, entre els quals, Arkhip Kuindzhi no s'assembla a ningú, un artista amb una veu personal i melancòlica expressada amb uns paisatges polits després de la tempesta.

El millor moment de l'art rus és just quan encara no ha penetrat la influència francesa, especialment l'impressionisme. És llavors quan són únics, primitius, singulars. Després són còpies autòctones del que ja coneixem com les nines russes que neixen unes de les altres, com el joc de miralls de la nostra mateixa pintura.