Un dietari particular

Col·leccionar preguntes

L'exquisida malenconia de Carlos Pazos ens ofereix una nova dualitat de la seva obra escrita: Pimpollos y papanatas (Comanegra, 2013), dedicat en record a la mare i a aquell nen de cinc anys, malaltís, que apareix en la foto en batí i amb un gos de peluix a la mà, amb el qual s'emmiralla, una imatge que ha esdevingut un referent en el seu treball. Aquests retalls de vida i pensaments esgarrapats a les crisis successives a què el mena el pas del temps fan que les paraules arrosseguin el llast de la decadència física, la vulgaritat, la depressió, l'entotsolament, la lucidesa o el narcisisme. L'artista no para d'interrogar-se i col·lecciona excuses, dubtes i peròs. Entre la vida i ell només hi ha un vidre molt fi, però molt brut, ens diu.

El riure de Mickey Mouse

L'artista que als anys setanta signava una obra que es deia Voy a hacer de mi una estrella (1975) i que es presentava al Centre Pompidou en Mercedes per estampar la seva signatura al terra en el Hollywood de l'art en l'acció/instal·lació The floor of fame (1978) aborda la seva decadència física, el pas del temps, des de la tristesa més pregona. Qui ho diu que l'obra de Carlos Pazos desperta somriures? Pel seu regust per la imatgeria vulgar i kitsch associada a figures populars com el Floquet de Neu, la Verge de Montserrat o Mickey Mouse? Ja no canten boleros a la Cibeles i els bars musicals han passat a la història. No hay Replay, així es deia la instal·lació que va fer a Metrònom a finals dels anys vuitanta. Com la tornada d'una cançó, ens escriu: “Lo mejor de cualquier tiempo pasado, es que ya pasó.” El tempus fugit barroc, associat a la bellesa i a la decadència, palpita en el cor del narcís. El mirall és l'aliat traïdor d'aquesta nostàlgia: “Superando titubeos, me miro al espejo mientras me lavo los dientes. Me asusto ante la extrema gravedad de mi decadencia física y me digo: «Fui bello mientras duró»”.

Malenconia

Carlos Pazos ha exhibit sense pudor la tendència natural a la malenconia en el seu art. Milonga (1980) marca el pas de l'estrella de ficció que es proposava de ser als anys setanta amb la depressió nocturna davant un còctel a la barra d'un bar amb què inicia la dècada dels vuitanta. I Bonjour melancolía! (1980) és un altre dels títols que assenyalen aquest canvi i el to de fracàs que li genera el fet de viure. El llibre, però, no és una queixa, sinó més aviat un recull de pensaments i sentiments que superen la nostàlgia amb una aguda i lúcida ironia: “La Historia del arte, plagada de glorias y fracasos, finalmente suele dar la razón a los perdedores. Los ganadores, empleados de la vanguardia académica, dirigen el departamento de modistería.” Pazos s'enfronta a la seva deriva amb gran sinceritat. Amant de les frases fetes, ja té l'epitafi a punt: “Se acabó lo que me daban.” Però Pazos tornarà, segur, amb una nova entrega de la seva malenconia.