Una dona sota sospita a l'RDA

El cinema alemany sembla voler exorcitzar el seu passat i intentar mostrar què va ser l'Alemanya de l'Est i que s'amagava darrere un règim comunista en què la vigilància i la por a la delació semblaven regnar a l'interior d'una societat marcada per la grisor. Fa uns anys, l'èxit de La vida de los otros va servir per denunciar els sistemes de control i de vigilància de l'Stasi, a partir d'una aposta en què la retòrica s'imposava amb certa lleugeresa. Barbara, de Christian Petzold –director de Yella (2007)–, sembla voler-nos donar tot allò que no ens donava aquella pel·lícula convertint l'ambigüitat de la mirada en un dels leitmotivs clau de la proposta. Estem a l'Alemanya de l'Est als anys vuitanta, però la qüestió no radica a voler-nos mostrar un passat horrorós per oferir-nos l'alternativa d'un futur més pròsper, sinó de fer-nos reflexionar sobre com s'assumeix la quotidianitat sota la dictadura i mostrar-nos que el futur a vegades no té res a veure amb la utopia somniada.

Chistian Petzold ens explica la història d'una metgessa pediatra que és obligada a deixar Berlín per anar a exercir el seu ofici en una petita població. L'exili de la noia es deu al fet que ha estat considerada sospitosa de voler travessar el mur i viure en el món occidental. Barbara té un amant que viu a l'altre costat i que pot travessar amb comoditat la frontera per poder-la veure, ella en canvi no pot anar a l'altre costat i somnia constantment en possibles projectes d'evasió. Mentre molts directors haurien volgut construir tota la trama al voltant de la necessitat de fugida, Petzold ho relega sense treure-li importància. El drama central de Barbara es troba en la descripció que el cineasta realitza de la quotidianitat. La protagonista viu en un món en què cada gest, cada paraula, cada sortida de to pot tenir una significació especial. Hi ha un sentiment de vigilància continuada i sospita manifesta en cada personatge que envolta la pediatra, tot fa pensar que la delació i la mentida són a tot arreu. El drama de la pel·lícula radica al fet que aquesta por existeix perquè allò que domina és sobretot la paranoia, a vegades no es tracta tant de saber si allò que es sospita pot ser veritat o mentida, sinó de mostrar la vida sota la por de vigilància constant, ja sigui pels companys de treball o pels veïns.

Christian Petzold roda amb un bon to narratiu i disposa d'un excel·lent treball de l'actriu Nina Hoss, habitual en les seves altres pel·lícules. Mentre en la seva part inicial la història ens desconcerta i sap captivar-nos per la dignitat amb què es descriu tot un món, en la part final hi ha un cert interès a voler deixar tots els fils que la trama ha obert perfectament tancats, que resulta un xic molest i contraproduent.