Novel·la maleïda al cinema

Francis Ford Coppola va comprar fa molts d'anys (tants, que va ser el 1979, quan estava tan boig per haver rodat Apocalypse Now) els drets d'On the road (A la carretera), però ha explicat que mai ha sabut com escriure el guió a partir de la mítica novel·la narcòtica i torrencial de Jack Kerouac, si bé aquest va passar la seva escriptura espontània pel sedàs de la temporalitat a mesura que diversos editors es negaven a publicar-la. Coppola va anunciar en diverses ocasions que emprenia o reprenia el projecte, però sempre va abandonar-lo, abans de buscar altres directors per dur-lo a terme. No s'hi va entendre fins a proposar-ho a Walter Salles després de veure'n Diarios de motocicleta, el film que reconstrueix el vagareig juvenil del Che Guevara per Sud-amèrica a partir dels dietaris del metge argentí en què s'hi entreveu que va convertir-se en revolucionari en observar durant el viatge la pobresa dels camperols indígenes.

Diarios de motocicleta, doncs, és una pel·lícula de carretera que esbossa la transformació d'una identitat que, a partir d'aleshores, voldrà participar en una revolució col·lectiva fins a liderar-la. Coppola va confiar en Walter Salles per rodar un altre film de carretera a partir d'un text literari en què el viatge és una forma de vida que transforma interiorment, una recerca existencial i una manera d'escapar de la rigidesa social, concretament la dels EUA posteriors a la II Guerra Mundial. On the road, potser l'obra més emblemàtica dels pòtols místics de la generació beat, és una novel·la molt nord-americana (malgrat que sigui a contracorrent de la cultura dominant) amb revolucions individuals, malgrat que hagin exercit una certa influència social com a portadores d'un esperit pre-hippie i d'un interès per l'espiritualitat oriental.

En tot cas, a diferència de l'aventura juvenil del Che Guevara, hi ha alguna cosa que sembla escapar-se-li a Walter Salles, que potser per això es recrea en els paisatges fins a mostrar-los inútilment (mera fotografia superficial) com un decorat bonic. S'entreté amb el paisatge mentre que semblen relliscar-li els personatges que Kerouac va concebre a imatge i semblança d'ell mateix (Sal Paradise) i de l'indomable Neal Cassady (Dean Moriarty) convertint-los en rodamons inoblidables.

Sense cap mena d'empatia, Salles (que va remuntar el film reduint-ne el metratge, o potser s'ha fet des de la producció, després de la recepció poc acollidora a Canes) mostra els personatges com si fossin uns pijos arrogants enlloc d'éssers a la recerca incerta del sentit de l'existència. Però, al capdavall, ha ensopegat amb un problema que potser va fer recular Coppola: com fer sentir la poesia, l'escriptura inspirada pel jazz, de Kerouac? El problema és de guió? O potser d'una posada en escena plana i mancada d'imaginació que no pot ser més aliena a l'escriptura poètica i embogida d'On the road?