“El que més m'agradaria és veure el país lliure”

Rellegeixo molt i, de fet, quan faig relectures és quan m'ho passo més bé. Però ara mateix estic submergit en Donna Leon i les seves novel·les del comissari Brunetti. Les llegeixo amb un mapa de Venècia al costat i en francès, ja que no les puc llegir en italià perquè la Leon no permet que s'hi tradueixin. Les podria llegir en anglès, però com que les compro a l'Auchan per sis euros... Aquest dia en vaig comprar sis. També llegeixo Camilleri, que és més divertit. I sobretot Simenon. Tinc la seva obra completa en francès. També la Cua de Palla, però no m'agrada tant...

No, no, els moralistes són les lectures a les quals torno. De nou llegeixo el que publiquen els meus amics, perquè quan ens trobem en podem parlar, i aquestes novel·les negres. A la tarda, a les cinc o les sis, em poso a llegir fins a l'hora de sopar i és el desinfectant del dia. Al matí hauré llegit, jo què sé, Dant, Mauricio Wiesenthal i, és clar, els moralistes. He tornat a llegir Tolstoi, Dostoievski, que els trobo consistents. I Umberto Eco. El nom de la rosa el tinc en diversos idiomes i sobretot un llibre de comentaris a aquesta obra, que m'agrada molt i que també tinc en llatí.

Dominar-ne, cap. Estic estudiant hebreu. I més o menys entenc grec, alemany, francès, italià, anglès, castellà, català... Jo sóc professor de francès. Quan el vaig estudiar vaig veure com se m'obria el món d'una manera extraordinària. Quan llegia un text petit de Flaubert pensava que ho fotia molt bé. I això em portava a Madame Bovary, L'educació sentimental, Bouvard et Pécuchet. I després anava a Camus, a La pesta... Una cosa em va anar portant a l'altra i se m'anava obrint el món. A això em va ajudar molt un meu amic que vaig conèixer quan tenia 14 anys, bretó, exseminarista de Rennes, que feia una ruta de Pax Christi, un moviment catòlic que anava pels llocs i una de les activitats que feia era l'intercanvi d'adreces. Ens vam començar a escriure, quan jo encara era al seminari, on ens obrien la correspondència, d'entrada i sortida. I on m'advertien d'aquest noi francès, que els feia por. Però mitjançant seu vaig conèixer l'existència d'una revista cent per cent catòlica, en què hi havia, però, les lletres de gent com ara George Brassens, del qual recordo especialment Le testament, que tenia una lletra que deia: “Encara és al bosc l'avet, l'alzina o el roure amb què em faran el sepulcre?” És una imatge que em va quedar molt. I vaig intentar conèixer Brassens, però, és clar, em vaig passar i em van enganxar i, és clar, Brassens al seminari, per molt poètic que fos, era un blasfem i això em va representar les reprimendes del rector del seminari, el doctor Estela, que em va fer tallar aquesta amistat perillosa. En tot cas, el contacte amb Bernard Foucher, que és com es diu el meu amic, es va tallar, però quan vaig deixar el seminari es va reprendre i encara ens escrivim. La seva nena va venir a treballar al Motel, i jo vaig estar a casa seva, a Tunísia, on fent la mili va conèixer la seva dona, una model. Amb la Carme hi van anar a passar quinze dies, que van ser els pitjors de la meva vida des d'un punt de vista gastronòmic. Tornant al francès, vaig veure que m'obria el món, i vaig pensar en el grec i després vaig anar estudiant idiomes... I quan vaig anar a Israel per primera vegada, vaig anar al Santuari del Llibre, un museu que es va fer per posar-hi rotllos de la mar Morta, i vaig veure el rotllo d'Isaïes. I el vaig mirar de llegir i vaig veure que les mateixes lletres eren les dels cartells que deien sortida o Coca-Cola i em vaig dir: 4.000 anys! Jo vull llegir Isaïes! I em vaig posar a estudiar hebreu.

Em vaig jubilar el dia que feia 60 anys al migdia, el 13 de novembre de 2004 que era un dissabte. I ara faig el que m'agrada.

Tinc un hort, un jardí, llegeixo, toco el violí i el piano, xerro amb els amics, escric...

Perquè m'ho va demanar Pep Frigola; som molt amics i ens coneixem de petits. Vallmajó també el coneixia del seminari, però el vaig tractar més a Figueres, quan venia de vacances, perquè era amic del xef de cuina del Motel, Jaume Mercader. Aquest un dia el va agafar quan feia autoestop des del Pertús, on vivia, i el va portar a Navata, i es van fer amics. I Vallmajó el venia a veure, però no sé de què parlaven, perquè en Jaume era cuiner i prou, només l'interessava la cuina. El dia de la presentació del llibre va venir mossèn Carles Giol, amic seu, que es va emocionar.

Encara n'hi ha, d'aquests...

Sí, creient en l'esperit. Amb el cervell, no. En parlava amb una psicòloga d'Olot, Carme Cunillera, que es diu agnòstica, que no sap res. I és veritat: el més segur que sabem és que no sabem res. Però jo, com que tot això ho trobo tan arrelat a la nostra manera de ser i de fer, em costa desempallegar-me'n. Aquest país ha estat molts segles abans cristià que català. Ho tenim a les arrels, això, i renunciar-hi per mi seria com renunciar a parlar en català, a pensar en català. No em preocupa pas gaire, gens, el misteri de la Trinitat, l'Encarnació i tot això. Una cosa és la religió i l'altra és la fe i la tradició. I qui sóc jo per trencar una cadena que ve de milers d'anys enrere i que enllaça amb els meus pares, els meus avis, els meus besavis i vés tirant enrere.

Sí.

En qüestió humanística, sí. Ara, no hi vagis a buscar ciències ni res. Era tan humanística que deien que al seminari només ens ensenyaven a sumar i multiplicar, però no pas a restar i dividir. La música també em ve del seminari. Em van enganxar a l'escolania. Vaig intentar aprendre piano, però valia 16 pessetes cada mes i a casa no ho podien pagar i vaig plegar. Va ser molts anys després que em vaig comprar un piano i toco el que puc, però m'agrada. I el violí, que ara hauré de plegar perquè tinc tendinitis.

Tocar i cantar. De fet, jo havia fet un conjunt aquí, a Sant Feliu de Pallerols. Un conjunt ie-ie que cantàvem cançons de Los Catinos i Els Mustang. Vam ser dels primers, jo amb la guitarra elèctrica. N'érem tres, jo i el meu germà amb la guitarra i un bateria, i cantàvem pels pobles. Amb el meu germà vam anar a Salt, a la Pastera, al Festival de Cançó del Grill i havíem de cantar una cançó feta nostra i una adaptació. Vam guanyar el primer premi amb Últims records. Ens fèiem dir Els Valls i era l'any 60 o 61. Cantàvem per amor a l'art, a convents de monges, hospitals, la festa dels vells...

Dinou. I tres en col·laboració. I algun que no he signat, també.

No, no. Vaig treballar tota la vida fent números i els he odiat sempre. Va ser casualitat que anés a petar als números. Anava per recepcionista. Però trobo a faltar els amics i els companys de feina; ens portàvem molt bé: no m'hi vaig barallar mai...

Jo treballava a la Gestoria Canigó de Girona i els parenostres se'm fotien les avemaries. Vull dir que pagava més de pensió que el que cobrava i quan em van oferir anar al Motel, vaig pensar que era ideal perquè el menjar i l'habitació hi anaven inclosos. El senyor Mercader era client de la gestoria i un dia va dir al senyor Iglesias que en necessitaria un que sabés idiomes i una mica de números i m'ho van dir a mi.

Durant 38 anys. Però feia números i lletres. Podia fer les cartes en diversos idiomes. El Motel era un aparador collonut. Tinc una llista de 107 personatges que vaig conèixer i tractar. Un dia l'Aragó em va dir que n'hauríem de fer alguna cosa. De fet, de quatre o cinc, ja en vaig fer una conferència a Figueres...

Va venir Salvador Espriu i ningú el coneixia. Anava a la Universitat de Prada i vam estar parlant molta estona. Personatges que em van enlluernar? Cap com Leonard Bernstein. I altres músics com ara Moustaki, Gilbert Bécaud, Charles Aznavour i, sobretot, el cardenal Tisserant, degà del Col·legi Cardenalici, un home de la cúria. Va ser molt divertit perquè el vaig conèixer al lavabo del Motel. Mentre hi era, entra un personatge amb sotana, barba i ulleres. Se'm va posar al costat, es va arremangar la sotana i va anar per feina. De reüll, vaig veure que portava allò vermell a la màniga i un pectoral i vaig veure que era un cardenal. Vaig sortir i al bar vaig veure un capellà que parlava en francès amb el bàrman i li ho vaig preguntar. I em va dir que era el cardenal Eugène Tisserant, que venia de Montserrat i anava a Roma. Va treballar estretament amb molts papes. Era el degà del Col·legi Cardenalici i era dels que manaven. Vaig anar a buscar el llibre d'honor, que era la gran excusa per entrar a matar. I vaig poder parlar llargament amb ell. El Motel em va obrir la porta de grans personatges, com ara Semprún.

Ni ho sé, molts, molts, però no els he llegit pas tots. Hi ha llibres que s'han de tenir i d'altres que s'han de llegir. Ara llegeixo coses d'amics, perquè quan ens trobem puguem continuar sent amics.

És el paisatge de la infantesa, hi ha els amics de la infantesa, tinc tota la família aquí, la Carme també és d'aquí... Com que no tenim criatures, no ens va costar gaire tornar des de Figueres.

Ferrerós diu que ho sóc. Tinc la doble nacionalitat, garrotxí i empordanès. Hi tinc contactes i els grans amics els tinc a Figueres. En Joan, Carles Coll, Lluís Roura, i Agustí Vehí n'era un altre, pobre. I alguns més...

Literatura, tot això és literatura. D'empordanesos, com de garrotxins, n'hi ha que som maleducats, diem paraulotes i per això ens diuen que som de caràcter obert. Però no hi crec gaire. Abans potser sí que el clima i la geografia definien uns caràcters especials, però ara amb aquest intercanvi absolut no crec que sigui així. Tot i que queda bé això de la tramuntana...

S'ha parlat molt de Pla i Dalí, però jo penso en personatges com ara Mero de la Rambla, Lluís del Royal, Paco Canet, Llibreter..., grans personatges. De gent com Dalí i Pla, n'hi ha molta a l'Empordà. Pla i Dalí són el resum de l'empordanès, s'han fet veure, han sobreeixit, però n'hi ha molts més de genials.

Els resultats de la cuina. Per cuinar, ja tinc la Carme. Fa quatre mesos que vaig intentar fer un ou ferrat, perquè estava malalta. M'agrada menjar. El gran mèrit és apreciar el bon menjar, sigui senzill o sofisticat. Hi ha gent que diu que s'estima més un plat de cigrons i una arengada. Jo també, però no en menjarem pas cada dia, no? La choucroûte també m'agrada... Si hagués de triar un plat entre tots triaria l'escudella i la carn d'olla, però la internacional també, el pot-au- feu, el cocido... En això sóc internacional. De caldos de verdura i carn, qualsevol...

El país... no ens acabem de creure que podem aconseguir coses i aquest és el nostre problema. Parlem del dret a decidir, no? No ens acabem de creure això de la independència. Els arguments que tenen a Madrid per prohibir fer un referèndum són tan febles que no se'ls creurà ningú. I això no ho veiem prou. Ens foten amb la qüestió econòmica i ens pensem que només ens han ensenyat les dents. Però és al revés. Els de Madrid han governat sempre i en saben molt i nosaltres no ho hem fet mai i no en sabem... És la por. El gran desig per a mi, al marge de la salut de quaranta o cinquanta persones que estimo molt, que són la família i els amics, i que els voldria continuar tractant i disfrutant fins que em mori, a part d'això, el que m'agradaria més seria veure el país lliure. Però ens barallem massa entre nosaltres i això fa pena. Duran i Lleida, per exemple, el tinc entravessat. Hauríem d'anar tots a l'una, la CUP, el PSC..., tots. Per què no ens demanen què volem a Madrid? Per què només ens diuen que no volen que ho fem, només prohibir, prohibir, prohibir? Quines raons hi ha per prohibir que un poble es manifesti? No n'hi ha cap, de raó.