art. &co
pilar parcerisas
Tribut a Jordi Benito
L'artista mític
Arts Santa Mònica ha tingut l'encert de retre un tribut a Jordi Benito (Granollers, 1951-Barcelona, 2008), l'artista més jove de la generació conceptual, traspassat prematurament. Sempre ens vam preguntar per què havia castigat tant el seu cos, fins a convertir-lo en una pedra contra el món. Així s'explica que en una de les seves primeres accions, titulada Acció/Reacció, del 1972, volgués experimentar la deformació del seu cos en llançar-lo contra una paret de totxos, rebre el cop i després caure extenuat. Una vegada m'explicà que el seu desig i voluntat era caminar vers l'arte povera, i treballar amb tones d'hulla, com les que va demanar als Encontres de Pamplona, i que mai no van arribar. Així, que era més pràctic passar a l'acció i treballar amb el propi cos, més a l'abast. Amb les primeres accions aconseguí mesurar-lo, pesar-lo, desplaçar-ne el volum a dins d'un bidó d'aigua i, en definitiva, situar-lo en el món, com a condició d'espai, matèria i energia viva.
El cos sense òrgans
En l'actitud accionista de Jordi Benito hi ressonen l'èxtasi corporal, el cos com a llenguatge, el teatre de la crueltat d'Artaud, la nuditat com a retorn a la natura innocent i, a la vegada, com a pràctica per rehabilitar els valors corporals com a subversió de l'ordre institucional. Després vindran els rituals, en què la seva cultura negativa del cos es transforma en afirmativa, integrat a la recerca de l'obra d'art total. Del romànic a Wagner, del poder purificador del sacrifici animal, a la festa d'or i sang. I, així, seguidor dels rituals sacres de l'accionisme vienès, escorxà un bou a les sales de la Fundació Joan Miró el 1979 a l'acció Barcelona Toro Performance i obligà Francesc Vicens, el seu director d'aleshores, a donar tota mena d'explicacions a les forces de l'ordre per convèncer-les que es tractava d'una obra d'art. El mateix 1978 arribà al Centre Pompidou una caixa amb unes despulles humanes extretes d'un cementiri per a una acció de Benito, que foren retornades després d'un gran escàndol.
Interiorisme
Per primer cop s'exhibeixen dissenys de mobles i d'interiors, la majoria de cases privades, discoteques i sales de música de Granollers. Tan expressionista i wagnerià que era en l'acció, l'empremta gràfica i el gest, i tan minimalista que era amb la forma dels mobles, malgrat l'empremta artesana en la realització i l'encaix de materials, sempre amb un to just i equilibrat, tan sols amb alguna corba com a llicència poètica. És el cas d'una calaixera orgànica, que expressa la idea d'una dona desembarassada. Armaris que semblen vestits, amb poms com botons, guarnits com una torera. Cossos d'armaris minimalistes en què el continent parla del contingut i, finalment, del cos, com en aquella acció en què Jordi Benito entra i surt de les portes d'un armari. Entengué el cos com a escriptura, extensió del gest corporal i, per donar-li encara més cos, la transformà en llum de neó, i uní el món del gest i l'acció amb l'interiorisme.