“Ja no penso en discos”

Bé, sempre he tingut en compte la possibilitat d'actuar amb formats més petits per equilibrar tot l'embolic que suposa viatjar, organitzar i conviure amb una banda més nombrosa com la Bombo Infierno. Quan ets amb tota la banda estàs molt protegit musicalment, la complicitat i l'energia es basen sobretot en els teus companys, i és molt important que hi siguin, perquè a ningú no l'interessa un grup que no tingui complicitat a l'escenari, ni tan sols a aquells que el formen. El concert de petit format l'he plantejat sempre més bèstia, no ha de ser mai un concert tranquil, aquest és el repte i és on focalitzo tot l'esforç, perquè ets més a prop de la gent i la forma de comunicar-te es torna més directa. A més, et treu de les quatre parets de l'estudi, on un compon mirant una bombeta. Això serien els avantatges, però si a sobre ho fas amb dos amics com ara Santos i El Ratón, es converteix en una gran sort. En principi, volia crear un espectacle tot sol, però un dia que va venir en Santos a dinar a casa, vaig canviar d'opinió. Després vaig baixar a Jerez a veure el compadre Diego i ho vam veure claríssim. Tocar una altra vegada amb ell m'alegra l'ànima.

“El repertori no és genuí segons la pura tradició, però respecta a la seva manera les veritats del tambor.” Ho va dir Gato Pérez, i no es pot ser més gran. En el concert toquem els meus temes, cançons dels tres discos publicats i algunes coses noves. També hi ha versions destrossades amb molt d'amor i és clar que també caurà alguna cosa de Los Delinqüentes.

Es tracta d'un bombo que puc tocar amb els dos peus i em permet ballar. També té un so més ancestral i amb molta profunditat, i lliga molt bé amb la guitarra. En molts llocs la gent s'ha pensat que és un sampler, però és un invent molt casolà, i és clau per al so que busco, que tot soni més a fusta i whisky. No crec que deixi el bombo, però aquest pesa molt menys.

Això de predicar ho intentem més aviat poc. Anem a un país que musicalment és un dels més potents del món i crec que al·lucinarem. Tenim allà un contacte amb el gran BNgao, que ens ha convidat a participar en el seu espectacle, i també estem maquinant coses amb Sandro Silva. Dos bons amfitrions.

La Pandilla Voladora té poc a veure amb el G-5, més aviat és com si algú hagués donat sopar als Gremlins després de les dotze. El que tenen més en comú els dos grups, a part que en tots hi som el Canijo, Tomasito i jo, és el fet de reunir-se uns col·legues per aportar coses, riure i aprendre sense estudiar, com diu el tito Kiko. El formem conjuntament amb Albert Pla i el Lichis, i fem un repàs psicodèlic pels nostres temes, acompanyats dels grans Diego Cortés, Tino di Geraldo i David Sáenz de Buruaga. Quan et poses en mogudes com ara el G-5 o La Pandilla, sempre saps que serà difícil combinar agendes. Per això La Pandilla funcionarà com El Zorro: si a algú de nosaltres ens reclama la nostra feina, hi haurà un altre col·lega portant l'antifaç. La Pandilla és com una colla de superherois perduts que, atordits per tant de crim i corrupció, només saben lluitar contra l'esport. És un plaer tocar amb aquests bojos.

Ja no penso en discos, només en cançons, però és clar que, quan en tingui un determinat nombre, les ajuntaré i diré: “El disc es diu així.” I llavors ho veuré clar, segur que tot tindrà relació perquè és el mateix viatge, però la meva inquietud ara és mimar tema per tema, sense pensar en un conjunt. A més, ara existeixen altres canals molt vàlids per fer arribar les cançons al públic, i el millor de tots és que hi vagis tu i les hi cantis.