Un jo atenuat i afable

M'exhibeixo només un moment perquè puguin posar un rostre al meu nom, va dir més o menys Josep Vallverdú (Lleida, 1923), expeditiu i enèrgic a punt de fer els 90 anys, el pròxim 9 de juliol, i efectivament tot seguit va baixar de la tarima i es va asseure entre el públic a escoltar la presentadora Mònica Terribas i els ponents de l'homenatge organitzat divendres al saló de descans del Teatre Municipal de Girona pel seu aniversari, en un acte dedicat a aprofundir en la literatura del jo a través de la seva obra autobiogràfica. No se'l va sentir més, el temps just de recordar, com a deferència a les terres que el festejaven, els anys viscuts a Sant Feliu de Guíxols, entre 1949 i 1956, durant els quals va conèixer Agustí Calvet, Gaziel, un altre portentós memorialista, amb qui va mantenir correspondència fins que va morir. No va sorprendre, doncs, perquè n'acabàvem de tenir una mostra vivent, que el catedràtic Josep Murgades remarqués que el jo de Vallverdú “és als antípodes dels que gasten un to emfàtic i pagat de si mateix”, d'aquells que busquen l'exhibicionisme i les “excentricitats genialoides”. Al contrari, el jo de l'escriptor, assagista i traductor lleidatà, que estima la solitud “sense fer-la incompatible amb una gran afabilitat”, podria definir-se d'un “jo litòtic”, adjectivant la figura retòrica de la lítote, un recurs pròxim a la ironia que consisteix a “atenuar, a rebaixar” el discurs dient el contrari d'allò que es vol dir.

Josep Vallverdú, doncs, segons Murgades, compon el seu jo a còpia d'atenuar-lo, en un to “amablement distanciat” i deliberadament aferrat a una poètica ordenada, d'arrel noucentista, que no li impedeix algunes escapades puntuals al neologisme i l'expressionisme pintoresc, per retornar immediatament a la rella de la norma. Se li deu, però, sobretot, va insistir Murgades, haver reeixit a convertir un topònim merament connotatiu, ”fins a cert punt insubstancial”, en un epònim, perquè ha dotat les terres de Ponent d'un valor identitari. En el seu viatge interior “hi ha sempre també un viatge al país”, va resumir-ho Murgades, que no va ocultar el respecte per una manera de fer que ja havia elogiat al pròleg que havia escrit el 1991 per al seu dietari Les vuit estacions: Vallverdú és d'aquells escriptors d'ego discret que aconsegueixen, per dir-ho a la manera d'Auden, ”donar-nos la mesura de la decència”.

L'acte de divendres, la parada gironina d'un Passeig d'aniversari organitzat per l'Institut d'Estudis Ilerdencs per implicar les principals capitals dels Països Catalans en l'homenatge a Vallverdú, incloent-hi Andorra i l'Alguer, l'havia obert el catedràtic emèrit Joaquim Molas, que va rastrejar els orígens de la literatura testimonial i la seva gran varietat de registres, des de la biografia a les cròniques de viatges, passant per les biografies i autobiografies, les confessions, les epístoles, les memòries, els dietaris, les entrevistes i els retrats literaris. Molas va reivindicar, a casa nostra, el paper pioner en el gènere del Baró de Maldà, que “inaugura els dietaris moderns”, junt amb l'aventurer Alí Bei, però va admetre que en llengua catalana la literatura del jo, aquella que és escrita amb voluntat literària, és relativament tardana. El primer autor que pot adscriure-s'hi amb propietat, va dir, seria Antoni de Bofarull. Després vindrien Jacint Verdaguer i Joan Maragall, i Gaziel i Sagarra, i J.V. Foix, Marià Manent i Maurici serrahima, i per descomptat finalment Josep Pla, “com a suma i compendi de tots”.