dietari
d. sam abrams
“Abans de la resignació general”
Diari d'Escània i Univers endins reuneix en un sol volum dos vessants de l'obra d'Enric Casasses que encara no s'han estudiat i reconegut prou: la prosa i el poema llarg. Alguna hora s'hauran d'estudiar a fons les contribucions valuoses que ha fet el nostre autor a la construcció del poema llarg contemporani, el poema en prosa i la prosa de no ficció. El llibre aplega dos textos escrits entre juny i juliol del 1980, durant una estada al llogaret de Kilinge i l'entorn de la província d'Escània i la regió de Götaland, al sud de Suècia, i veuen ara la llum perquè durant anys el poema s'havia extraviat, de manera que el díptic quedava inconclús.
Casasses desesperava tant de tornar a trobar la part que faltava que, cap al 1999, va escriure una suite de 8 composicions titulada Alguns destins possibles i altres possibilitats del poema perdut dit ‘Univers endins', que es recull en un apèndix final, juntament amb una traducció de Si sóc mentider, d'Edith Södergran (1892-1923), la poeta finesa de llengua sueca.
Un “llibre doble”
En el pròleg, Ara ve. Història del diari i l'univers, l'autor descriu el volum com “un llibre doble” i acaba de reblar el clau advertint-nos que “no s'assemblen gens però van junts.” Efectivament, són dos textos autònoms i escrits en paral·lel, però sí que tenen certs punts en comú. En certs moments, el diari és autoreferencial i ens remet explícitament al poema (no us perdeu l'esplèndid apunt de poètica a les pàgines 82 i 83), i el poema, per la seva banda, comparteix amb el diari alguns nuclis temàtics. Ara bé, al capdavall, són dos textos independents i part del repte i la gràcia de la lectura del llibre és aquesta contigüitat dialèctica o problemàtica.
Plantejament oposat
De fet, els dos textos parteixen d'un plantejament artístic oposat. Les 22 anotacions del dietari parteixen d'una clara voluntat d'alentiment del temps per mitjà de la particularització i la matisació, mentre els 862 pentasíl·labs del poema van en sentit contrari i tendeixen a la trepidació i la universalització. Cal assenyalar que sovint la prosa del diari apunta cap a la poetització mentre el vers del poema es prosaïtza.
El lloc on es troben cara a cara el diari i el poema és l'ambició del contingut, una ambició dissimulada per la irònica càrrega de proximitat, calidesa i desimboltura, marca de la casa Casasses. Tots dos textos, com qui no vol la cosa, ens obliguen a reflexionar sobre una sèrie de qüestions fonamentals, com ara el pas del temps, la mort, la transcendència, la natura, l'ecologia, la civilització, la comunitat, la solitud, el desplaçament, el progrés, la modernitat, la història, la tradició, l'amor, la felicitat, la llibertat, la revolució, la justícia, la psicologia, l'antropologia, la cultura, l'art, la llengua...
I tot en només 134 pàgines.
