la CRÒNICA
Loco, Loco, Loco!
Hi ha artistes d'època i artistes que marquen una època. Loquillo pertany al segon grup per mèrits propis, per haver construït la banda de rock en espanyol més important dels anys 80, per un cançoner referencial i per oferir concerts intensos i distingits. Com el de dissabte a Girona, que va cloure la desena edició del festival In-Somni. Quasi dues hores de rock amb cançons del darrer disc i els esperats èxits de sempre, entre els quals El Rompeolas, El hombre de negro, Rock suave i, és clar, Cadillac solitario.
Els temps han canviat i els seus protagonistes, també. Loquillo ja no va acompanyat de Los Trogloditas, però porta uns músics virtuosos i apassionats amb Jaime Stinus al capdavant, que li ha produït el notable La nave de los locos, en què el barceloní interpreta cançons de diferents èpoques del gran Sabino Méndez. Hi havia fans que preguntaven per la seva absència en el concert, però la col·laboració s'ha limitat a l'estudi i ha sigut reeixida. Les cançons de Sabino formen part de la memòria viva del rock nacional i aconsegueixen una gran brillantor quan les canta Loquillo. I viceversa, el màxim esplendor de Loquillo és quan canta les lletres de Sabino.
Passaven 10 minuts de les dotze i els crits de “Loco, Loco, Loco!” inundaven la sala. Amb els músics ja a l'escenari, va aparèixer Loquillo amb ulleres de sol, enfundat en un trajo negre a joc. Va obrir el concert amb La nave de los locos i aquella tornada enganxosa de Y yo bailo rock, amb el mig somriure entre canalla i petulant, per continuar amb l'autobiogràfica Hijo de nadie, ben emparat per les guitarres de Stinus i un poderós Igor Pascual. De vez en cuando y para siempre va sonar nostàlgica, molt vuitantera, però el públic no es va animar de valent fins que van tocar tres clàssics instantanis: Rock suave, Carne para Linda (amb Loquillo cantant entre el públic) i Chicas del Roxy.
La banda estava desfermada i van anar caient els èxits de tota la vida amb el Loco exhibint el catàleg de moviments, gestos i mirades que tant agraden als fans i que tant detesten els detractors, i que potser el situen en un punt imaginari entre Raphael i el torero José Tomás. “Borra si es que puedes mi sonrisa de la cara. Prueba, no lo lograrás”, afirmava pletòric en Contento, ja en la tanda de bisos, que va acabar amb traca final, El ritmo del garaje, Rock&Roll Star i Cadillac solitario en mig d'un públic entregat, molt militant, que va treure encenedors, mòbils i càmeres per immortalitzar el moment àlgid d'un concert i d'un artista que potser tindrà més passat que futur, però que gaudeix d'un present envejable.