Tàpies o el joc dels atzars

L'excels Marià Fortuny, arrossegat per l'esplendor transfiguradora de la llum de l'Àfrica, ja detectada abans per Delacroix i, més tard, per Matisse, convertí els eximis generals i caps de l'exèrcit espanyol, amb els soldats amb espardenya catalana sota el comandament de Prim, i els de soca espanyola vestits segons les permissibilitats de llur intendència, així com els xeic, ulemes i altres Mulay Ahmeds, amb la faramalla dels seus valents berbers abillats a la manera tribal pròpia i ancestral dels seus indrets d'origen, les terres que trepitjaven, quan aquest aiguabarreig de colors directes i immediats Fortuny el transformava en una meravellosa simfonia panoràmica d'agitació bèl·lica cromatitzada en la qual els verds cavalcaven, els blaus s'imposaven, els vermells voleiaven, els grocs cridaven i els blancs i els negres, els colors reconeguts per Goethe, esdevenien un dels aquelarres més dinàmics transportats pels fogosos i únics cavalls, fent que el conjunt es mostrés com el preludi de l'aportació del color com a autosuficiència expressiva de l'informalisme plàstic de la modernitat, amb tot això l'atzar de les relacions humanes féu que el pintor maridés la bella Cecilia Madrazo, filla i neboda dels més superbs pintors de la monàrquica i alta societat madrilenya, que convertien la paleta en l'instrument més idoni per atorgar als pintats les virtuts que qui sap si tenien. El que Fortuny descomponia en joia i expressió, els Madrazo convertien en imatge de domini i d'esplendor social. He llegit, Antoniu [sic], que exposaves a Venècia a casa del fill d'en Marià i la Cecilia. Que no t'engalipin!