Un marroquí com nosaltres

Mat­hias Enard està de moda. Busca temes actu­als, fa més enu­me­ra­ci­ons que des­crip­ci­ons, les refle­xi­ons dels pro­ta­go­nis­tes no inter­fe­rei­xen el relat d'esde­ve­ni­ments, escriu a base de fra­ses jux­ta­po­sa­des o coor­di­na­des, orde­na­des en capítols curts o que sem­blen curts. També els esce­na­ris són atrac­tius. A L'alco­hol i la nostàlgia, l'esce­nari era el Trans­si­berià: el pro­ta­go­nista acom­pa­nyava les cen­dres del cadàver d'un seu com­pany per tot Rússia. El mateix pre­text que a Men­tre ago­nitzo, de William Faulk­ner, però amb un sol punt de vista i moder­nit­zat. Tot i aquesta coin­cidència, molts comen­ta­ris­tes con­ver­tits en crítics van com­pa­rar-lo només amb autors rus­sos. Què hi podem fer?

A Car­rer Roba­dors l'esce­nari es repar­teix entre Tànger, Marràqueix, Alge­si­res i Bar­ce­lona, amb incur­si­ons, gràcies a un mari­ner gran que es fa amic de Lakh­dar, el nar­ra­dor-pro­ta­go­nista, a llocs més exòtics d'Àsia. Enard sap molt bé qui­nes car­tes juga i les juga bé. De tant en tant, hi tro­bem algu­nes fra­ses en àrab com a L'alco­hol i la nostàlgia en trobàvem en rus; també, algu­nes referències literàries o alguna cita. Per exem­ple, una de Mah­fuz: “Érem a l'abril, el mes de la pols i de les men­ti­des.”

Car­rer Roba­dors és una novel·la efec­tiva, pot­ser no sigui de les que atra­pen, però sí de les que vénen de gust lle­gir. Hi ha el rere­fons de la pri­ma­vera àrab –al Mar­roc i, sobre­tot, a Tunis–, també dels indig­nats de la plaça de Cata­lu­nya de Bar­ce­lona a la ter­cera i última part. Hi ha una anti­ci­pació, en què Lakh­dar cri­tica el Barça. Qui no ho fa? També cri­tica “la dreta naci­o­na­lista”. De l'esquerra o de l'inde­pen­den­tisme, en canvi, res de res. Amb el català, un xic més de res­pecte. Tot és, doncs, política­ment cor­recte, apte per a molts dels ciu­ta­dans del món.

Lakh­dar no sabrà mai amb cer­tesa si Bas­sam i els altres amics seus són ter­ro­ris­tes islàmics: ell no. Ell és només un musulmà prac­ti­cant mode­rat, obert a Europa, sen­si­ble, llui­ta­dor, mar­gi­nat, intel·ligent, un xic rebel i ena­mo­rat d'una cata­lana. A qui no cau bé un per­so­natge així? Com que Enard posa el relat al ser­vei dels esde­ve­ni­ments, en alguns moments voreja la inver­sem­blança: Bas­sam i Lakh­dar conei­xen casu­al­ment Judit i Helena, dues noies cata­la­nes, jus­ta­ment la nit que Lakh­dar ha enga­nyat Bas­sam i li ha fet creure que ha que­dat amb dues estran­ge­res. Dies més tard, aques­tes noies van a Marràqueix. Hi ha un atemp­tat ter­ro­rista just a la plaça on són. A Marràqueix, també hi retro­ben casu­al­ment Bas­sam. Mesos més tard de no saber-ne res, Lakh­dar comença a rebre cor­reus de Bas­sam. Apa­rent­ment sense cap motiu. Fins que apa­reix. Les pla­nes més dures, però, són quan passa l'estret i tre­ba­lla amb Cruz, un home que tra­fica amb cadàvers.

Car­rer Roba­dors és un lli­bre àgil. Algu­nes poques fra­ses des­pun­ten com ice­bergs. Pot­ser no sigui el pri­mer cop que les lle­gim, però segur que ve de gust retor­nar-hi: “Un no recorda mai res de res, o no de veri­tat; amb el temps els records es recons­tru­ei­xen en la memòria”. Aques­tes fra­ses agra­den com agrada el que ens explica Enard, perquè Car­rer Roba­dors és un lli­bre intel·ligent i ràpid i pal­pi­tant, tal com van dir a Le Point i tal com ens recor­den a la por­tada. Però no m'ha sem­blat tan pro­fund com també van dir. Jo diria que no va al fons. La majo­ria podrem con­ti­nuar surant en les nos­tres aigües més o menys pro­gres­sis­tes i més o menys plàcides.