Els records dels altres

Potser el misteri més gran és el de la memòria. Un dels joves autors més llegits i celebrats de la nova literatura francesa, David Foenkinos, ens endinsa en els orígens de la seva mirada i en la formació de la seva personalitat literària amb aquesta obra d'observador, de literat que sap fer remuntar les grisors que la vida ens ofereix a partir d'un detall, del rescat de la més inadvertida meravella. La mort de l'avi, l'apropament a l'àvia que resideix en una residència –i la fuga d'aquesta enmig de la vida rutinària d'un jove que lluita per merèixer el talent literari mentre sofreix la feina a la recepció d'un hotel–, tot permet al narrador encarar-se a una recerca que és la dels records i dels motius per ser feliç, passi el que passi.

Sobretot el llibre ens convenç per la puresa de la mirada, per la claredat i la versatilitat de l'estil, per la voluntat de fer riure d'allò més dolorós i més trist, i per la placidesa a pesar del desastre. La recerca de l'àvia s'encadena amb la pròpia identitat, i amb la destra digressió literària entorn d'alguns temes de pes –i d'envergadura existencial–, sovint esperonats per algunes figures literàries com Patrick Modiano i Francis Scott Fitzgerald, autors a qui dedica magnífiques pàgines amb els seus records.

Foenkinos, conreant aquest camí de la novel·la contemporània que és l'autoficció, aconsegueix fer-se el nostre amic, crear una veu que persuadeix, que atrapa i ens fa vibrar, transportant-nos d'una banda a l'altra de la seva vida o de les seves cabòries amb mà experimentada. Petites epifanies, retrobaments, retrats i anècdotes, a vegades matisades amb algunes notes a peu de pàgina que li acaben de donar una nova dimensió, constitueixen els satèl·lits que giren entorn del centre del relat, format per l'aparició, sovint imprevisible, d'una experiència vivificant i reveladora.

Hi ha el quadre lletgíssim d'una vaca a la residència: “Definitivament, qui havia decidit de penjar el quadre era una persona brillant. Havia entès que la millor manera d'alliberar-se de la lletjor és accentuar-la. En fi, jo aquella vaca no volia de cap manera que ens la traguessin d'allà. Ens feia un bé increïble.”

Reflexions d'aquesta mena posen David Foenkinos en la línia literària d'un Kundera amb alegria, però també el podem relacionar amb els guions cinematogràfics de Woody Allen, o amb els seus relats còmics, potser sense la traça, però, que porta aquests dos mestres a rematar el sentit d'un relat o d'una experiència habitualment d'una manera memorable. “Viure és obstinar-se a acabar un record”, va apuntar René Char, a qui ens cita l'autor. El gir final de l'obra és elegant i fa d'aquest llibre una lectura plenament satisfactòria.