Mirada sense complexos a un tabú

El títol de Maternity blues fa referència al terme anglosaxó per anomenar la depressió postpart, però més que del freqüent desànim provocat per l'esgotament i un desajust hormonal, la pel·lícula tracta obertament d'un dels grans tabús de la societat actual: parla d'infanticidis, i més en concret, de mares que han matat els seus fills petits. Rarament se'n parla, si no és per demonitzar-les.

En aquest sentit, aquesta pel·lícula italiana dirigida per Fabrizio Cattani i presentada a la Mostra de Venècia és una obra valenta: retrata un grapat de dones recloses en una institució psiquiàtrica per haver comès infanticidis, i ho fa intentant entendre-les en lloc de jutjar-les; no les justifica, però tampoc les culpa. A través de la mirada de la nouvinguda Clara (Andrea Osvárt, que és també productora i impulsora del film), va introduint-nos en aquest món complex: el perfil de les dones tancades a la institució, la càrrega de culpa que les rosega per dins, les circumstàncies en què van cometre el delicte (sovint en un moment de pèrdua de consciència dels seus actes)...

Maternity blues trenca tots els tòpics ja des del càsting i la posada en escena: les actrius principals (Andrea Osvárt, Monica Barladeanu, Chiara Martegiani...) són joves i belles, i estan filmades amb una fotografia lluminosa i plena de colors.

Maternity blues es basa en l'obra de teatre de Grazia Verasani From Medea, que s'ha representat en diversos països. Els productors del film afirmen que a Itàlia es va passar de 4 casos d'infanticidi el 2008 a 20 el 2010, i que, segons els antropòlegs i els psicòlegs, “l'anomenat instint maternal no existeix; la idea que existeixi una espècie de vincle natural entre mare i fills que té origen en el part és un mite en tota regla”.