Farrera, com sona

Aquí, i a fora també, s'ha emprat abusivament durant els últims anys la paraula “folk”, com queda especialment reflectit en el fotimer de grups de pop als quals se'ls ha dit que feien “folk” pel simple fet de penjar-se una guitarra acústica a l'espatlla. Poca cosa feta recentment en aquest país, tanmateix, ha destil·lat tanta profunditat i consciència folk com l'ambiciós segon disc de Bikimel: Farrera Ca.Sons D.O., compost durant una estada de trenta dies en una residència de treball per a artistes d'aquest municipi de poc més de cent habitants del Pallars Sobirà. “Necessitava fer un reset”, admet Vicky de Clascà (Bikimel), que fa tres anys va publicar Stat Jònic, un disc més en sintonia amb la nocturnitat d'un bar que no pas amb els gorgs, joncs, maduixeres i falciots de Farrera. “Sempre he cantat d'una manera molt guerrera, molt rock, i de la intensitat te n'acabes cansant. Em calia, aquest cop, connectar més amb l'harmonia, no amb la rebel·lia... Volia que la meva veu acariciés l'oient, no pas que li fes un cop de puny.” En aquest mes a Farrera, Bikimel no únicament va engendrar joies com ara Farrera i Nen del bosc –que la consagren com una de les cantants amb el timbre de veu més exquisit del país– sinó que, proveïda “d'una gravadora i mil cacharros” (i de l'esperit de caçadors de cançons com ara Alan Lomax, segurament), va enregistrar el ramat d'ovelles del pastor Ramon, una tempesta, un escriptor irlandès que viu a la vila cantant Clavell morenet, el so del bosc, l'aigua baixant del riu i altres elements de la “identitat sonora” d'aquesta part del Pirineu. “La primera fase va ser molt d'observació, gravant el soroll dels animals, demanant permís a la gent per gravar-los les converses... A mesura que em veien passejar pel poble amb el micròfon, però, tot va agafar un to més natural”, recorda.

El disc, gravat en una primera fase en un altre centre artístic de Burg, prop de Farrera, i en una segona a La Bucbonera de Caldes de Montbui, però, no és cap deliri new age, sinó una sòlida col·lecció de cançons que tant apunta a la resplendor del folk-rock californià dels anys setanta com al barroquisme de cantants com ara Kate Bush, Fiona Apple i Tori Amos. Un duet entre Bikimel i Roger Mas gravat a l'església de Farrera (ella, en el paper de Santa Eulàlia; el solsoní, en el de Sant Roc) completa el viatge. “Al rock segur que tard o d'hora hi tornaré, però quan hi torni, segur que no hi tornaré de la mateixa manera”, rebla Bikimel. Farrera està dedicat, per cert, “a tots els amants de l'art i la natura”.