festival. de. canes
àngel quintana
Apostar per la llibertat moral Sobre perdedors
Algunes pel·lícules de la 66a edició del festival de Canes han funcionat com a apologia de la llibertat sexual enmig d'un món cada cop més fosc en què les metàfores sobre el mal, com a producte de la corrupció, no paren d'estendre's en ficcions provinents d'arreu del món
Davant d'una manifestació com el Festival de Canes, on els seus seleccionadors tenen la possibilitat de poder disposar de les millors pel·lícules del panorama, resulta lògic preguntar-se cap a on va el cinema actual. Això sí, admetent que potser Canes no és la plataforma avantguardista que marqui noves tendències estètiques sinó més aviat la plataforma que mostra quin és l'estat actual de la qüestió.
Mentre l'edició del 2012 feia la sensació que el cinema actual es trobava en uns peculiar llimbs estètics i polítics i que hi havia un cert cansament per buscar coses noves o per trobar l'excel·lència amb les propostes, la nova edició probablement ha generat més passions, si més no perquè Canes ha estat capaç de reunir els grans noms del cinema mundial i qüestionar el seu estat de salut.
Les respostes han estat contradictòries, probablement no hi ha hagut grans novetats, però sí que hi ha hagut una sèrie de pel·lícules importants que marcaran tendència i que han mostrat que hi ha ganes de reprendre i formular alguns temes clau.
Resulta una veritable paradoxa que mentre certs sectors de la dreta francesa es manifestaven pels carrers de París contra l'aprovació del matrimoni homosexual, Steven Spielberg donava la Palma d'Or a La vie d'Adèle, d'Abdellatif Kechiche. La pel·lícula no vol tenir un rerefons polític, ni reivindicatiu, però sí que mostra un clar desig de tolerància, de voler afirmar que la llibertat sexual i moral és una prioritat. La força de la pel·lícula de Kechiche no radica tant en allò que explica –la història d'una descoberta amorosa, el seu desgast i la ruptura– sinó en com l'explica i com des d'un clar desig de veritat és capaç de reformular algunes qüestions sobre com les etapes de l'amor són universals, com l'amor homosexual entre dones necessita ser normalitzat a la pantalla sense cap afany d'escàndol i com l'exhibició dels sexes pot dur-se a terme sense un esperit vouyerista, com a afirmació de naturalitat. Feia molts d'anys que una Palma d'Or de Canes no generava un consens tan ampli entre el públic, la crítica i el jurat. La força de la proposta de Kechiche és que la seva honestedat s'ha imposat sense condicions i ha acabat enlluernant el festival de Canes.
Més obres sobre la llibertat sexual
La qüestió de la llibertat sexual és també el tema central de Behind the Candelabra, de Steven Soderbergh. El seu protagonista és l'excèntric Liberace, un personatge que muntava espectacles amb ploma i que malgrat l'evidència de la seva homosexualitat la va amagar fins al moment de la seva mort, negant als seus familiars que havia estat víctima de la sida. La pel·lícula obre un clar debat sobre el puritanisme i la falsa moral sexual que s'escampa per la societat nord-americana.
Alain Guiraudie, a L'inconnu du lac, porta la reivindicació sexual cap al territori de l'hedonisme. Al voltant d'un llac, els homes solitaris fan l'amor i viuen la sexualitat sense condicionaments morals de cap tipus. Guiraudie filma, com Kechiche, la sexualitat homosexual amb gran realisme, afirmant que la llibertat sexual és una condició bàsica per aconseguir que les nostres societats esdevinguin adultes.
El pas cap a l'edat adulta ha estat una altra de les grans qüestions que han estat presents en aquesta edició del festival, on les decisions i patiments dels adolescents han ocupat un lloc destacat a la pantalla. Heli, d'Amat Escalante, i La jaula de oro, de Diego Quemada Díaz, ens mostren com els adolescents mexicans busquen afirmar-se en un entorn en què la corrupció política i policial marca la seva existència i els priva de tota seguretat. Mahamat-Saleh Haroun explica a Grigris com al Txad els joves estan atrapats per un entorn de corrupció que no els ofereix alternativa. El filipí Lav Díaz reflexiona com al seu país els joves han interioritzat un fort nihilisme polític que els deixa perduts, sense camí. Al Quebec, Chloé Robichaud insisteix a Sarah préfére la course sobre les dificultats d'una jove per emancipar-se de la família i iniciar el seu camí. Als Estats Units, Sofia Coppola, a The Bling Ring, mostra com les adolescents capritxoses sense ideals només pensen a poder arribar a ser com les estrelles de Hollywood, emmirallar-se en els seus vestits, mentre We are what we are, de Jim Mickle, insisteix en com els llaços de sang determinen el futur d'unes adolescents que han d'assumir el mal com una herència genètica.
A França, François Ozon filma a Jeune & Jolie, el destí d'una joveneta que es prostitueix perquè vol provar noves experiències. Algunes de les noves produccions franceses presentades en seccions paral·leles, com La bataille de Solferino, de Justine Triet –que centra tota la seva acció en la nit electoral del 6 de maig del 2012– i La fille du 14 julliet, d'Anthony Peratjatko, destaquen el complicat futur d'uns joves desencantats de la situació en què viuen i perduts en una França cada cop més dividida políticament.
Una altra qüestió que ha travessat el festival de Canes ha estat la presència del mal com a símbol de la corrupció de determinades societats. A Touch of sin, de Jia Zhang Ke, mostra com la pròspera societat xinesa amaga diferències de classe i una forta corrupció econòmica. Enmig d'aquesta situació la violència esclata com a nova alternativa. Aquesta presència del mal lligada a la corrupció que genera violència també està present a Only God Forgives, de Nicolas Winding Refn, i a Les saluds, de Claire Denis. En aquests dos casos, el mal actua de manera abstracta, com si volgués passar factura, i a Borgan, d'Alex van Warmerdam, pot arribar a adquirir l'aparença física del dimoni que s'introdueix en el cor d'una família per desestabilitzar-la. La lluita contra el mal i la corrupció es transforma en metàfora històrica a Michael Kohlhaas, d'Arnaud des Pallières, l'adaptació d'una novel·la romàntica de Heinrich von Kleist traslladada a la França medieval.
A la recerca de teràpies
Juntament amb aquestes qüestions, algunes de les pel·lícules més destacades de Canes han parlat sobre la necessitat de trobar teràpies per superar les dificultats i els problemes de la vida actual. Jimmy P, d'Arnaud Desplechin, primera pel·lícula nord-americana del cineasta francès, parteix d'una situació traumàtica: un indi que ha combatut durant la Primera Guerra Mundial és internat en un centre de rehabilitació psiquiàtrica. La relació amb el psicoanalista Georges Deveraux servirà per trobar una alternativa, per treure els fantasmes i obrir camí cap a l'esperança.
El mateix camí cap a una certa redempció complicada du a terme el protagonista de Nebraska, d'Alexander Payne, un home vell que fa un viatge al llarg del qual recupera amics i paisatges de la joventut, mentre solidifica la idea que el temps ho esborra tot i que necessita crear alguna cosa que generi una herència als que vindran.
El camí cap a la salvació adquireix un to al·legòric a All is lost, de J.C. Chandor, en què un home sol enmig de l'oceà –Robert Redford– lluita conta la natura. Sense necessitar d'invocar la divinitat, troba en la seva perseverança i la seva capacitat de supervivència la porta oberta cap al miracle.
No hi ha dubte que un balanç global del festival de Canes 2013 resulta positiu. Potser no ha estat el millor dels anys possibles, probablement molts grans directors estaven per sota del que s'esperava d'ells, però hi ha una intenció de renovació, una porta oberta a la qualitat.