Ja T'ho Diré, com deien ahir Set a l'escenari

El 8 de febrer del 1991 Ja T'ho Diré va desembarcar a Barcelona. Començava així la sorprenent aventura vital i musical d'aquests cinc músics de Ciutadella de Menorca, que arribaven al Principat en el moment de màxima efervescència del rock català: pocs dies després, el 21 i el 22 de febrer, Sopa de Cabra va oferir a Zeleste els dos concerts que van quedar immortalitzats en el doble Ben endins, i el 14 de juny del mateix any va tenir lloc l'històric concert que va reunir al Palau Sant Jordi els quatre grups referencials d'aquell moviment, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i Els Pets. Un gran any.

Maig del 2013. Han passat 22 anys des que Ja T'ho Diré van arribar a la península i ja n'han passat 10 també des del seu primer comiat dels escenaris, que fins fa no gaire semblava el definitiu. El grup s'ha reunit per oferir cinc únics concerts, que formen la gira Mos tornam a trobar i comencen aquest cap de setmana: avui i demà actuen a La Mirona de Salt (Gironès), el primer concert amb les localitats exhaurides des de fa dies i algunes entrades disponibles encara per al segon. El 3 de juliol tocaran a l'amfiteatre del Grec de Barcelona, el 6 de juliol al parc de n'Hereveta, de Porreres (Mallorca) i el 19 de juliol faran un últim gran concert a Ciutadella, on també es van acomiadar per primera vegada, el 27 de desembre del 2003.

Mos tornam a trobar amb Cris Juanico, Sebastià Saurina, Carles Pons, Vicenç Fontestad i Jesús Moll, un dia de primavera a Girona. Feia temps que no els vèiem tot junts –en realitat, no tant: van fer un parell de temes per obrir la gala dels Premis Enderrock, el 7 de març passat al Teatre Municipal de Girona–, però semblen encara aquell grup d'amics, en Cris, en Titi, en Xarly, en Sente i en Fly, que fa dues dècades es van instal·lar en una masia de Biure d'Empordà, propietat de Jordi Gratacós, actualment un dels més prestigiosos promotors musicals del país. Gratacós i Jordi Coll, convertit en el seu mànager i “en un més del grup” –més tard, tots dos posarien en marxa el Mercat de la Música Viva de Vic– van ser dues peces claus en els primers passos de la carrera del grup a Catalunya. “El fet d'instal·lar-nos en un poble petit com Biure va ser una bona decisió de Gratacós, perquè si en aquell moment haguéssim triat un pis de Barcelona per viure-hi, no hauríem aguantat gaire”, recorden els músics, que en aquell moment tenien entre 23 i 33 anys i autèntiques sobredosis de “felicitat, innocència, aventura i utopia”.

En aquells moments, el grup ja feia gairebé cinc anys que funcionava, la seva formació havia canviat unes quantes vegades i la banda havia publicat un parell de maquetes i un vinil compartit amb el grup Ferris que incloïa cançons com ara El último verdugo i Ei, Joan!, que havien convertit Ja T'ho Diré en una formació força coneguda als escenaris illencs. Però ells no en tenien prou, així que van agafar les maletes i els instruments, i es van plantar a l'Empordà. Durant força temps van viure en comuna, tenint com a veïns un ramat de 300 xais, en un poble on l'arribada d'aquells grenyuts menorquins va ser “tot un esdeveniment”. S'hi van integrar bé i fins i tot van fer un concert “per pagar la instal·lació elèctrica de l'església”. A Biure es van tornar a trobar l'any passat els Jatu per fer un dinar familiar, tocar una estona i decidir que el 2013 seria l'any de la seva reunió puntual, 10 anys després del primer adéu.

“No va ser un camí de roses”, aclareixen els músics per contrarestar la visió bucòlica anterior. “Teníem un pressupost per poder viure un màxim de quatre mesos a Catalunya i havíem de tocar almenys un bolo a la setmana per sobreviure. Vam arribar a actuar per un bistec i també vam tocar versions per a guiris a Empuriabrava. Vam haver de buscar el públic des del primer dia i el primer any ja vam fer entre 80 o 90 concerts. Quan pujàvem a l'escenari oblidàvem totes les penalitats, perquè teníem una fe real en el repertori, en les nostres cançons.”

Els seus esforços van obtenir recompensa: “En 9 mesos vam fer el primer disc i vam ser festejats per dues discogràfiques, PDI i Salseta. És blau es fester (1991) és un disc que vam assaborir molt. El vam enllestir en 20 dies de gravació i 10 de mescles i, tot i que la discogràfica ens va adjudicar un productor que gairebé no va passar per l'estudi, per a nosaltres va ser tota una recompensa i ens va permetre sortir força a la tele, perquè en aquella època hi havia molts programes musicals a TV3 i el Canal 33. Fins i tot vam quedar finalistes del concurs Èxit. Del primer disc es van vendre 5.000 còpies i per a PDI va ser un fracàs, de manera que van perdre tot l'interès en el grup. No la vam encertar amb PDI? Per a nosaltres, tot el que hem fet està molt bé, cagades incloses, perquè de tot se n'aprèn.”

Discogràficament parlant, el següent pas va ser Dos o tres (1993), un treball enregistrat “amb un cert estrès, alternant la gravació amb els concerts” i amb Josep Thió, de Sopa de Cabra, com a productor. Es va gravar a Girona, a l'estudi de Música Global, i va estrenar el catàleg d'aquesta discogràfica que s'ha acabat convertint en una de les més importants de la música en català. Tot i que incloïa bones cançons com Joan Barrina i Quan jo te toc, tu te fons, Dos o tres no va tenir una gran trajectòria comercial. “En aquell moment no acabàvem d'entendre per què els concerts s'omplien i, en canvi, no veníem discos.” Dos o tres va ser un primer pas per tenir un control més directe de la seva obra, però encara havien de fer un pas més.

Aquest pas es va dir Moviments salvatges i és, segons els crítics de la revista Enderrock, el millor disc en català publicat el 1995. El disc va ser produït per Cris Juanico i Ja T'ho Diré i, darrere d'aquest títol tan prometedor i d'una portada igualment salvatge, hi havia una magnífica orgia d'estils i ritmes. “Mai no vam tenir un estil definit, la qual cosa pot ser bona o dolenta. Quan ens preguntaven si fèiem rock català, per evitar conflictes dèiem que no, que el nostre estil era més aviat pop-rock mediterrani. En aquell moment, érem l'únic grup que fèiem servir percussions i que teníem alguns temes amb aires moruns.” En el disc hi van col·laborar músics com ara Quimi Portet, Gerard Quintana, el guitarrista Diego Cortés i el percussionista Enric Canada, tots dos membres del grup de flamenc-fusió Jaleo en aquell moment.

Moviments salvatges estava farcit de cançons memorables com Tenc es cor calent, Així i tot i Naixeran nous temps, canviaran es temps, però el gran èxit del disc va ser una balada que el grup ni tan sols tenia previst gravar. Si véns va arribar a l'estudi a l'últim moment i el grup ni tan sols va tenir temps per assajar-la. “Peuades damunt s'arena. Si véns, em trobaràs ballant de puntes damunt d'aquesta roca i tu per jo et tornaràs loca...”, començava la que s'ha convertit en una de les grans balades dels últims vint anys. Si véns va convertir Moviments salvatges en un èxit, amb 15.000 discos venuts. “Sempre hem anat passa a passa, però segurament Moviments salvatges va representar quatre o cinc passes més en la nostra trajectòria.”