obra. vista
isidre grau
Perles de l'Espriu narrador
Espriu s'havia guanyat la fama de poeta críptic i de dramaturg difícil d'empassar
Ara que l'obra narrativa completa de Salvador Espriu està disponible en col·lecció de butxaca, rellegeixo un llibret seu tan entranyable que mai no l'he perdut de vista: Narracions (Edicions 62, 1965), amb pròleg de Francesc Vallverdú. Ja en aquella època, quan l'autor s'havia guanyat la fama de poeta críptic i de dramaturg difícil d'empassar, em van sorprendre unes històries que tocaven tant de peus a terra, amb un llenguatge de genuïna arrel popular i una precisió de rellotgeria.
Entre totes les narracions sempre m'ha enamorat Tereseta-que-baixava-les-escales, una trama de novel·la sàviament concentrada en cinc capítols, encabits en sis pàgines. Res més ni menys que tota la vida de la Teresa Vallalta, des que de menuda juga a les escales de l'església fins que de gran les baixa dins d'un fèretre. Entremig, l'ascens i el declivi d'una família amb fragata que comerciava per mig món, més les esperances i decepcions d'una noia que era la reina del ball de l'enramada i acaba, això sí, “tan senyora, amb pas de dama”. El més admirable és la capacitat d'Espriu per mostrar el pas del temps des d'un escenari invariable –la baixada de Santa Maria Liberal, a Sinera– i fer veure i viure l'evolució dels protagonistes exclusivament a partir de com en parlen els secundaris. En els seus soliloquis captem molt més enllà dels fets narrats, gràcies a un llenguatge oral, amb imatges visibles, i una sintaxi de frases tallades, on els signes de puntuació expressen tant com les paraules.
Amb fantasmagoria gòtica
Un virtuosisme ben distint és el que practica a Letizia, la narració més llarga, subtitulada no gratuïtament Un conte de Poe sense Poe ni por, on el clima de misteri obsessiu es teixeix a cop de recurrències, començant per la constant invocació de “Letizia, ara, blanca, freda i sola sota la terra xopa”, i continuant per l'enumeració de tot el seguici de parents i amics de la difunta dona del narrador, amb el protagonisme creixent de la cosina Carola Marelli, bellíssima, “més bella, potser, que Letizia, ara que la pobra Letizia era morta i la veritat no la podia afectar”. Un conte on no falten gats enigmàtics ni tota la fantasmagoria gòtica, amb l'ús i abús d'una onomàstica estrafolària, que potser ens enfarfega però, si ens ho prenem amb calma, en sortim recompensats. Precisió, ritme, atmosfera, estats anímics..., fins que es fa de nit i creix l'oblit d'aquella Letizia enterrada a les quatre de la tarda.
Si aquestes són les peces més sòlides, no podem bandejar les més breus i satíriques –com El meu amic Salom, Teoria de Crisant i El país moribund, que en aquests moments hauria de ser de lectura obligatòria– i el sainet de factura teatral Conversió i mort d'en Quim Federal. Són les perles d'un narrador astut, profusament il·lustrat, preocupat pel destí del país, i amb unes dosis de sornegueria que tomben per terra el mite del savi tancat a la torre d'ivori.
