Una icona perdurable del cinema

Una dona amb un vestit de nit negre (disseny de Givenchy) baixa d'un taxi a la Cinquena Avinguda de Nova York i esmorza davant de l'aparador de la joieria Tiffany's. La ciutat comença a despertar-se mentre ella torna d'una festa nocturna. És Holly Golightly, però sobretot és Audrey Hepburn, que, encarnant el personatge concebut per Truman Capote a la novel·la Esmorzar a Tiffany's, crea una icona cinematogràfica que s'imposa tan bon punt comença la pel·lícula de Blake Edwards, que, en còpia restaurada, s'ha reposat als cines Verdi de Barcelona.

La imatge extremament estilitzada d'Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany's (film de 1961 que a l'estat espanyol ha circulat amb el títol de Desayuno con diamantes) és, des de fa anys i entre les cinematogràfiques, potser la més reproduïda en tota mena d'objectes de marxandatge, com ara postals, pòsters, samarretes, encenedors, sotagots, tasses i moneders. Sovint hi apareix amb el llarg broquet que encara la fa més sofisticada. Holly Goligthly és el personatge més emblemàtic de l'actriu, tot i que Capote no l'hi veia. Ell preferia Marilyn Monroe, considerant que el personatge era dur però tenia un toc commovedor que esqueia a la seva amiga. El cas és que, segons va explicar l'escriptor, els productors de la Paramount van enganyar-lo i van triar Audrey Hepburn.

La Holly Golightly del film de Blake Edwards és, de fet, com la de Capote? Hi ha una certa transformació hollywoodiana. Tot i que el film deixa entendre que Holly viu de la prostitució, fa que aquesta sigui més de luxe i menys evident i descarnada que a la novel·la. És més refinada. També menys desenganyada i més tendent al romanticisme. S'apunta quan, amb nostàlgia i sentiment de pèrdua, canta Moon River repenjada a l'ampit d'una finestra i amb l'acompanyament d'una guitarra mentre sona tota una orquestra amb arranjaments d'Henry Mancini. I es manifesta al final quan, després que un amant brasiler (José Luis de Vilallonga!) l'abandoni, no se'n va cap a Sud-amèrica, sinó que es queda amb l'escriptor (Paul Verzak / George Peppard) i amb el gat que busca sota la pluja. Amb tot, és capaç de dir al seu enamorat que no vol que ningú la tanqui en una gàbia: “No pertanyem a ningú ni ningú ens pertany. Ni tan sols ens pertanyem l'un a l'altre.”

També canvia el personatge de l'escriptor narrador. Com una projecció del mateix Capote, el de la novel·la sent una fascinació per la dona, de la qual escriu la història, però no desig. Hollywood no va renunciar al final romàntic, mentre que, a parer de Capote, va convertir la tragicòmica història d'una solitària i inquieta prostituta de Manhattan en una embafadora postal de Nova York. Tanmateix, és una pel·lícula chic amb un encant indefugible.