Excessos psicològics

Danny Boyle és un cineasta de l'excés i de la dispersió. Al llarg de la seva filmografia ha passat d'un videoclip enfollit amb estètica de MTV, a una pel·lícula new age per estimular valors solidaris, o un relat de ciència-ficció sobre una nau que vol desafiar l'escalfor de sol.

La seva darrera producció, Trance, posa en relleu que el director de Trainspotting i Slumdog Millionaire és un cineasta feble que es deixa temptar per qualsevol proposta sense saber com treure'n partit, ni com desenvolupar la imaginació sense caure en l'efectisme. Trance podria tenir una premissa inicial interessant i fins i tot té una bona arrancada en què una veu en off especula sobre com fer creïble avui un robatori de peces d'art. La idea inicial se centra en el fet que un personatge que treballa en una banda d'experts a robar quadres d'alt valor té un atac d'amnèsia després d'haver volgut trair el cap de la banda. Quan es recupera no sap què n'ha fet, d'allò que ha robat. El cap de la banda no pot eliminar-lo sense disposar de la informació bàsica, per la qual cosa contracta una especialista en hipnosi per trobar la veritat. A partir d'aquesta situació, Trance no fa més que elaborar una situació triangular entre la psicòloga, el seu pacient i el cap de la banda, que en més d'una ocasió té connotacions de violència sexual.

Boyle cau en l'excés de psicologisme, vol construir un seguit de situacions basades en cops d'efecte gratuït. Vol embolcallar-ho, tot plegat, amb una realització que sigui efectiva i que el reafirmi com a cineasta capaç de dur la més sofisticada estètica del videoclip cap al cinema. Malgrat el seu atrevit muntatge i la seva pretesament visionària planificació, Trance té una buidor absoluta. El film no és capaç de revelar la més mínima emoció a l'espectador.