L'objectiva subjectivitat de la bellesa

La bellesa és una complaença que prové del món de la immediatesa sensible però que s'experimenta, se sent o es nota en la ment. Més o menys és així que Kant s'ho explica en la seva crítica del judici; observeu que és en aquestes reflexions on el filòsof exposa les complexes qüestions de l'estètica. Però ara, passant a la pràctica, heus ací que l'altre dia, tot passejant pel Museu Marítim de Barcelona, de sobte em trobo –reconstruïda– davant de la mastodòntica nau capitana de la batalla de Lepant, que ocupa les tres quartes parts longitudinals de la nau central del museu, del segle XVI. Me la miro amb atenció i penso en el principi d'Arquímedes: “Tot cos submergit en un fluid és afectat per una força ascensional aplicada al metacentre igual al pes del fluid desallotjat.” Però encara hi he d'afegir una cosa, que no era present en aquella reconstrucció: l'arboradura i el velam, que hom pot veure, i fer-se càrrec del conjunt, en una maqueta de dimensions petites. Vaig quedar astorat de com tota aquella faramalla podia sostenir-se degudament sobre l'aigua i navegar seguint el rumb fixat. Ho vaig comprendre tot seguit; era possible perquè tot hi era pres en consideració i equilibrat a la polzada o al mil·límetre, com es vulgui. Cada element dels presents, necessari, era compensat pel conjunt. Podia fer la mala mar que volgués; si no es descompensava el principi d'Arquímedes, sempre flotaria. No hi ha res lleig ni res bonic sinó sempre el que és adequat per a una sensibilitat ponderada. La bellesa rau allà on hi ha algú –un medi– que se sent compensat.