“Dime cositas, Nunes”

Poesia i cinema

Amb aquesta demanda, l'actriu Núria Espert requeria al director de Biotaxia (1968) durant els descansos del rodatge instruccions precises sobre el personatge al qual dóna vida: una dona que viu còmodament el seu paper d'esposa i mare en la Barcelona burgesa dels anys seixanta, i que finalment abandona el món fred de les aparences per abocar-se a les emocions. Ho deixa tot per seguir l'instint i la bogeria de trobar aquell home jove i foll que enyora; i és que, com diu Nunes al film En secreto, amor (1982), “la dona i l'home no són només sexes diferents, sinó humanitats diferents”. La desolació d'aquest personatge femení que no troba el seu encaix en aquesta vida omple d'humanitat i poesia el cinema de José María Nunes (Faro, 1930 - Barcelona, 2010), ara reconegut i homenatjat per joves realitzadors.

Anarquia visual

Recentment, el Col·legi de Directors de Cinema, de la mà de Santiago Lapeira i Lluís Valentí, va presentar a la SGAE el documental José María Nunes. Anarquia visual, de Medi Terraza, el rodatge del qual va quedar estroncat per la mort sobtada del cineasta, i el curtmetratge Santa Rosalía con Castellbisbal, de Joan Vall, un homenatge a l'escriptura i al pensament de Nunes sobre la vida i el cinema, prenent per títol el carrer on vivia el cineasta. A Anarquia visual, Nunes fa un retrat del seu cinema amb les paraules mitjançant el gènere de l'entrevista, cosa que dóna una veracitat a aquest realitzador. Coneixedor de tots els recursos tècnics de l'ofici, obrí les portes a una Nouvelle Vague a la catalana, aquella Escola de Barcelona que, amb pocs mitjans, aconseguí fer un cinema d'assaig, experimental, al costat de Pere Portabella, Jacinto Esteva i Joaquim Jordà. La diferència és que Nunes, d'origen pobre, obrí els ulls d'un altre cinema als seus companys nascuts en el si de bones famílies.

Nunes i Brossa

Quan penso en Nunes, m'apareix Brossa, dos creadors a contracorrent, marginats, maleïts, però també admirats per haver estat capaços de construir una obra de rellevància històrica amb pocs recursos, contravenint tots els codis i, fins i tot, arribant a produir amb les engrunes econòmiques de la classe social burgesa que promovia l'èxit en les majories. I és que la creativitat té això: és indomable, imprevisible, i pot triomfar històricament al marge de les indústries culturals. Ho posa en relleu el curt de Joan Vall, quan converteix l'escriptura de Nunes en temps cinematogràfic. Extractes dels seus guions en frases lapidàries que han marcat la sensibilitat de Joan Vall teclejades a temps real pel mateix Nunes constitueixen aquest film que mostra com el cinema de Nunes és, a part de poesia, pensament i filosofia de la vida, humanitat. Com també ho destil·la l'inoblidable pla del rostre de Núria Espert que tanca Biotaxia, poc més de tres minuts d'una mirada frontal, que ens fa de mirall i ens interroga sobre el difícil emplaçament de l'ésser humà en aquest món.