El temps és al seu costat

Irma Thomas, reina soul de Nova Orleans, es devia preguntar uns quants cops diumenge perquè, en 54 anys de carrera, mai no havia actuat a Barcelona. Va pujar a l'escenari de la sala Apolo –inesperadament plena, molt plena– sense saber què es trobaria i va baixar admetent que, a Barcelona, se l'havia fet sentir com si hi hagués estat tota la vida. Tant de bo, doncs, hagi nascut una mena d'idil·li d'aquesta primera trobada, perquè vam poder testimoniar una cantant llegendària de soul en extraordinari estat de forma, la qual cosa, per desgràcia, tots sabem que no és el pa de cada dia. El primer interrogant que plantejava la vetllada –com rodaria Thomas amb una banda íntegrament formada per músics espanyols als quals acabava de conèixer– es va resoldre de seguida: no hi havia motius pels quals neguitejar-se. Músics de perfil més aviat rock que, no obstant això, van saber entendrir-se quan calia. El fet, a més, que el de diumenge fos tot just el segon concert que oferien plegats va permetre que Thomas es mantingués en permanent estat d'alerta i ignorés la més gran temptació que es té quan fa mig segle que es canten els mateixos temes: el pilot automàtic. Amb una veu tan fenomenal com la que exhibia als anys seixanta, va brodar It's raining, (You can have my husband but) don't mess with my man, Time is on my side (recordant als despistats que ja la cantava abans que els Stones) i els temes més il·lustres d'un cançoner a (re)descobrir, així com una elegíaca Forever young de Dylan. Impressiona de debò veure estrelles com ella marxar d'un escenari, després de tants i tants anys, amb tal cara indissimulable de felicitat.