Barceló enfanga Ceret

Des de fa dos anys, Miquel Barceló és com un nen petit boig per una joguina: l'obrador de la Teulera de Can Rebassa, situat al poblet mallorquí de Vilafranca de Bonany. Des que el va comprar, l'artista de Felanitx joguineja, que vol dir que experimenta, amb una nova perspectiva més àmplia i més monumental de ceràmiques. S'enfronta sense por a ceràmiques de grans formats que cou en forns de llenya, a la manera tradicional, per invocar el seu esperit artístic més ancestral i salvatge.

Fins ara, havia presentat amb un punt de timidesa els primers resultats del seu laboratori d'argila en galeries de Madrid i Zuric. Però aquest estiu s'ha decidit a exhibir-los en tota la seva dimensió, gegantina dimensió, al Museu d'Art Modern de Ceret, on el dia 29 que ve inaugurarà l'exposició Terra Ignis. Un Barceló de foc (en llatí ignis) que sorprendrà els visitants del museu.

“Vaig aprendre ceràmica a principi dels anys noranta amb els dogons de Mali. Des de llavors, la ceràmica ha sigut molt important per mi, tant com la pintura, no faig distincions ni jerarquies. Necessitava evolucionar i l'obrador m'ha permès anar més lluny, que és el que jo busco sempre. No m'agrada quedar-me quiet, jo necessito fer cada dia una cosa que no he fet mai”, explicava ahir Barceló, en ple muntatge de l'exposició.

L'artista va arribar dilluns a la localitat nord-catalana per centrar-se, més i tot per obsedir-se, amb la peça principal d'una mostra que acabarà integrant un centenar llarg de ceràmiques, totes, sense excepció, inèdites. És un immens mur de més de tres metres d'alçària i més de cinc de llargada –aquesta és, si més no, la previsió– que Barceló està erigint, “molt excitat”, amb pedra seca, un sistema de construcció típic de la seva Mallorca, o d'aquella Mallorca tel·lúrica que ell es resisteix a fer desaparèixer de la memòria.

Un mur imponent format per una trentena de peces, de maons i formes derivades, algunes d'aspectes grotescos, d'altres més amables, sovint en una combinació esquizofrènica, que l'artista identifica amb caps “d'una persona, d'una animal o d'un monstre”, sigui el que sigui, “una multitud de cares, un esclat de vida”, insisteix Barceló, que ja està donant voltes a les possibles versions i variacions que farà d'aquest mur (a Lisboa i al Brasil ja l'esperen amb delit) i que podria adoptar estructures més sofisticades, créixer fins a límits radicals, trobar una ubicació estable i, fins i tot, viatjar fins al fons del mar –aquest projecte d'escultura submarina és real del tot i ja l'està treballant en col·laboració amb un altre artista, sense voler-ne donar més detalls.

Vida i mort, sempre tan presents, tan fusionats en l'art de Barceló, i que ara en aquesta nova aventura ceràmica s'han infiltrat en grandiosos gerros que en el seu interior atresoren runes diverses, materials que en tots els casos procedeixen de la terra de Mallorca. “Construïm sempre sobre ruïnes; i l'art, inevitablement, també”, es justifica. Runes perceptibles però ocultes en les entranyes d'unes obres que presumeixen d'accidents, ferides, esgarrapades i deformacions múltiples –“la voluntat no ho predestina tot”, diu, somrient–, i que tenen un record per l'herència, que sacsegen, dels mestres. Picasso i Miró, “evidentment”.

Barceló està creant ceràmiques com un foll. “No para”, exclama la comissària, Marta Sierra. La ceràmica el té abduït, li dedica molt temps, però continua pintant. “Cada dia, necessito pintar cada dia”, assegura. A Ceret, estava ahir força relaxat, tot i la feinada que li quedava per fer, i que teòricament ha d'enllestir avui. L'exdirectora del museu, Josefina Matamoros, el perseguia des de feia temps per pensar una exposició. La nova directora, Nathalie Gallissot, va insistir només arribar al museu, i així ha començat amb bona estrella, la millor possible. Matamoros ja s'ha jubilat, però Barceló la va recordar bé ahir. I, per triomfar a Ceret, es va encomanar a Tàpies i Manolo Hugué, dos dels grans que van exposar a la capital del Vallespir.