“La situació del català és terrible”

Miquel Barceló té sempre present Barcelona en els seus pensaments. La capital catalana ocupa un lloc –potser menys privilegiat que altres, tot sigui dit– en el seu intens periple artístic. És on crea els gravats. “Tots els gravats”, emfasitza. Però Barcelona és sobretot important per a Barceló per retrobar-se amb alguns dels seus millors amics. “Quan vaig de París a Mallorca, i de Mallorca a París, sempre passo per Barcelona”, assegura.

Però la Barcelona d'avui l'inquieta. El neguiteja. No li agrada. “És una llàstima i m'emprenya la situació de paràlisi que pateix, l'altre dia ho comentàvem amb en Pascal Comelade. Mai havia vist una Barcelona com aquesta. Els anys setanta, quan hi vivia, era una ciutat cutre i grisa, d'acord, però molt activa culturalment, molt dinàmica. Quan hi va haver el boom de la Movida madrilenya, a Barcelona ja l'havien viscuda feia temps!”, explica sense privar-se d'un xic d'esperança: “Hi haurà una reacció, segur.” Fa falta optimisme, diu Barceló, per canviar l'estat d'ànim d'una ciutat “en què tothom és pessimista amb tot”.

I ell creu que hi passen coses per no ser tan depressius, com la tossuderia de molts artistes que, sense gairebé recursos –econòmics, s'entén–, tiren endavant els seus projectes artístics. “Són la resistència, i, tot i que la situació és anormal, el que fan és molt respectable.”

A Barceló li preocupen més coses relacionades amb Catalunya. Recelós a prendre partit en el procés d'independència que ha obert el país, l'artista prefereix reflexionar sobre la situació del català, evidentment que a les Illes, on sap que el retrocés és cada dia que passa més dramàtic, però més i tot al conjunt de les terres de parla catalana. “Mallorca forma part de Catalunya des del segle XIII, és una qüestió orgànica, no pas política, la política sempre és més complexa. No em preocupa només Mallorca, Catalunya és un tot”, exclama. “El que està passant amb el català és terrible. Va desapareixent. El problema que tenim és el nivell del català que es parla i s'escriu, sobretot als mitjans de comunicació, que són els que exerceixen de model per a la societat. És tanta la desídia i la degradació que un dia parlaran en castellà i ni ens adonarem del canvi”, lamenta.

Barcelona i Catalunya estan molt presents en els pensaments de Barceló. Molt. I en les seves il·lusions artístiques: el pintor fantasieja amb un projecte molt ambiciós, tot i que es nega a parlar-ne perquè no el té tancat –és un encàrrec privat–. Podria ser una intervenció que va somiar ja fa una dècada a l'església de Sant Miquel del conjunt monumental d'Olèrdola, similar, tot i que no de tan gran format, al de la Seu de Palma, però també podria ser en un altre emplaçament, possiblement al mateix Penedès, una terra que a l'artista el fascina i que visita regularment. En tot cas, seria una gran obra per a Catalunya que serviria, sens dubte, per ressuscitar els ànims perduts.

Qui ho sap, més enllà d'ell i del seu entorn més proper. De moment, el silenci és total. “No vull espatllar-ho”, etziba l'artista. A Barceló els projectes se li acumulen sense adonar-se'n, i el seu cap va d'aquí a allà i d'allà a aquí. De Ceret a Nova York, on a l'octubre inaugurarà una nova mostra en què alternarà quadres blancs, marines de blancs subtilment diversos, amb una sèrie de retrats d'amics seus. “Només retrato la meva gent, mai en faig per encàrrec.” Ha retratat el seu germà, la mare, els fills... i, d'entre els amics, molts catalans: Pere Gimferrer, Artur Ramon, Isaki Lacuesta, Albert Serra, Xavier Folch... Nova York els rebrà.