En l'era del bilió de dòlars

Sergio Martos (Viladecans, 1978), primer des de les pàgines de Popular 1 i, després, des de les de Ruta 66, ha demostrat ser la ploma més fiable del país quan toca parlar de grups com Thin Lizzy, Mott The Hoople, Bad Company i Alice Cooper. Fruit de la seva passió per aquests últims, publica per via de 66rpm Edicions Por un billón de dólares, una addictiva biografia oral construïda essencialment amb les entrevistes que ha realitzat durant l'última dècada als quatre músics vius de l'Alice Cooper Group. Important, sigui dit d'entrada, parlar d'Alice Cooper Group i no d'Alice Cooper a seques, perquè abans de ser un dels personatges més deliciosament terrorífics del rock, Alice Cooper van ser una banda amb tots els ets i els uts, amb músics permanentment a reivindicar com ara Glen Buxton, creador d'alguns dels riffs més imponents del rock dels anys 70 (School's out, quin clàssic), o Michael Bruce, amb un olfacte per a la melodia que va dur el cèlebre crític Lester Bangs a sentenciar que, les seves composicions amb Alice Cooper significaven per al rock dels 70 el mateix que les de Lennon i McCartney per al dels 60. Ells van tenir una gran responsabilitat a l'hora d'enterrar l'era hippie (flors al cap? ells duien serps!) i d'implantar la llavor del glam quan, el 1971, molt abans dels Stooges o els New York Dolls, van fer la seva primera excursió al Regne Unit.

Concentrant-se, doncs, en els dos primers períodes de la història d'Alice Cooper –el seu fitxatge per part de Frank Zappa, seduït tant per la seva actitud freak com per la repulsió que generaven entre el públic, i el posterior èxit massiu, amb discos com Killer (1972) i Billion dollar babies (1973)–, Martos subratlla també el caràcter pioner de la teatralitzada posada en escena del grup (s'aprofundeix en números històrics com els de la forca o la cadira elèctrica, pilars fundacionals de l'anomenat shock rock) i analitza fil per randa les quatre obres mestres que Alice Cooper va publicar amb Bob Ezrin de productor. Qui sempre s'ha sentit remogut per la ploranera dels infants al Berlin de Lou Reed (produït per Ezrin), que faci el favor d'escoltar l'angoixant Dead babies. I qui encara se senti fascinat pels cors de nens del The Wall de Pink Floyd (també amb Ezrin al comandament), que pari l'orella a School's out.

Por un billón de dólares, d'altra banda, en un dels seus capítols més vibrants, també ressegueix les històriques connexions de Cooper amb Groucho Marx i Salvador Dalí, que naturalment són delirants. “Un dels reporters em va preguntar: ‹Com és això de treballar amb Dalí?›”, recorda el també anomenat The Coop en una de les pàgines del llibre. “‹He de ser honest amb vostè. No entenc res d'allò que em diu.› Dalí va saltar i va etzibar: ‹Perfecte! La millor forma de comunicació és la confusió!›.”

Al final de les tres-centes pàgines, l'autor aconsegueix que, sigui quin sigui el nostre coneixement previ de la banda, ens mirem l'Alice Cooper Group amb uns altres ulls.