Tites populars i eroticofestives

Hi ha una poesia popular basada en la rima fàcil per construir cites festives i sovint grolleres. Una rima gairebé ineludible. Fem la prova. Acabeu aquesta frase improvisada: “Tots els merders dels Borbons, ja m'està inflant els...” Queda clar què vull dir, oi? Fins i tot, n'hi hauria prou tallant la frase després de Borbons.

Algunes són més subtils i fins i tot desestimen la rima. “Quan a baix truquen, a dalt no hi queda ningú.” Més clar: “Déu va donar a l'home titola i cervell, però no prou sang per fer-ho servir tot alhora.” I encara una versió més florida: “Quan el cap de baix s'engalaverna, el de d'alt no governa.” Ara un prec que desperta compassió: “Oh, Senyor, ja que m'has tret les forces, treu-me'n també les ganes.”

És curiosa la presència de la geografia d'alguns exemples, com ara el conegut “Qui no carda a Olot no carda enlloc”. Els cops que he estat a la capital de la Garrotxa, però, confesso que no he notat un ambient més lasciu o promiscu que a una altra banda. Una versió ampliada i castellonenca: “En Onda la claven fonda, en Betxí fins al florí, en Tales fins a les gales i en Vila-real fins al final, i a Borriana, per on ens dóna la gana.”

N'hi ha que juguen amb metàfores prou encertades: “Pany que hi van bé totes les claus, fa de mal guardar.” Altres mostren descobriments infantils: “Ai els pits, la mare tan grossos i jo tan petits.” Com que els rimaires vocacionals solen ser homes i en actitud tavernària, a més d'un masclisme que redueix la dona a forat, no hi falta la devoció fàl·lica; un exemple suau: “Jo tenc un ariçonet que en sentir olor a fufa pega un bot i s'estufa.”