“Tot és arqueologia”

L'obra poètica d'Enric Sòria va dibuixant una línia ascendent, perquè cada cop assoleix cotes més altes de memorabilitat i excel·lència. Arqueologia, el seu darrer poemari, és un llibre que només es pot qualificar de brillant. Per una altra banda, caldria tenir en compte que la poesia de Sòria no és una producció aïllada sinó que té una relació significativa amb els altres dos gèneres que habitualment conrea l'autor, el dietarisme i l'assaig literari.

“Tot és arqueologia”, afirma categòricament Sòria al vers vuitanta-set de Museu, possiblement el poema més extraordinari del recull. Aquesta declaració ens remet al títol i ens dóna dues claus de lectura per entendre el conjunt:  la contundència i la subtilesa, i la tensió enriquidora que es produeix entre tots dos extrems. El títol del llibre encarna els dos valors. Aquell sol mot té força, però al mateix temps oculta dos sentits diferents, que ens acaben explicant l'estructuració general del llibre en dues parts.  

Arqueologia vol dir, en primera instància, “l'estudi dels antics” i, paral·lelament, és la disciplina que estudia l'activitat humana en el passat. Sòria interpreta l'estudi dels mestres antics i l'estudi de la condició humana, a través d'un examen del seu passat convertit en objecte d'investigació i exploració.  Així, Museu, la primera part del llibre, amb vint-i-dos poemes, és un tribut a l'art, la tradició i els mestres, de la Bíblia a Flaubert.  

Aquest museu sorià no és pas una casa morta. Es tracta d'una sèrie àgil i viva de poemes breus, incisius i conceptuals, a l'estil de l'epigrama, que ens provoca amb les seves reflexions lapidàries sobre la vida, la realitat, el somni, la mort, l'efímer, la natura, la cultura, el cant primigeni, la llengua i l'expressivitat, l'absència de Déu... i tot des d'una òptica que hàbilment barreja escepticisme –temperat per un cert grau d'estoïcisme– i un sentit fi de la ironia i el joc.

A la segona part del llibre, Llàntia votiva, un cicle únic de dinou composicions, els poemes s'allarguen, es personalitzen, s'intensifiquen i s'aprofundeixen. No cal pensar, però, que les dues parts del llibre són esferes independents. Existeixen nexes que traven totes dues. De fet, la diferència entre les dues parts és una qüestió de prioritats en el punt de vista. A la primera part, la universalitat destaca per sobre del personalisme, mentre a la segona, hi ha una decidida voluntat d'equilibrar els dos termes.

El ventall temàtic s'amplia substancialment a la segona part fins abastar l'esperança, l'alteritat, la solitud, la bellesa, la felicitat, el dolor, la pèrdua, el desig i la passió, la por, la solitud, el pas del temps, la memòria, la ciutat, la puresa... Tot el text s'electritza amb una càrrega de més dramatisme i pruïja intel·lectual. En l'àmbit formal el llibre també es torna més soterradament sofisticat i ambiciós. La llengua és més matisada i sinuosa i el vers és menys ostentós perquè doblega la retòrica i la posa al servei de la veracitat, la humanitat i l'autenticitat.

Si hi ha llibres de lectura obligatòria, aquest innegablement n'és un.