exposicions
carina filella
Seixanta anys d'art català a Valls
El Museu de Valls alberga fins a finals de setembre l'exposició ‘Del Realisme als anys trenta', que fa un repàs a seixanta anys de l'art català, des de peces més antigues, com ara les de Galofre Oller, fins a les fotografies publicitàries de Pere Català Pic i Agustí Centelles. La mostra també inclou les darreres donacions que ha rebut el museu, obra de Josep Mompou, Josep Berga Boada, Pere Isern i Francesc Camps Ribera
Del realisme als anys trenta. És a dir, des del 1880 fins a la guerra civil. El Museu de Valls exposa fins a finals de setembre una exposició que recull, a través de 140 peces, seixanta anys de l'art català, des de les peces més antigues, obra de Galofre Oller, fins a les fotografies publicitàries del Pere Català Pic; i de Martí Alsina a Agustí Centelles, entre altres. Són obres que forman part del la col·lecció permanent del museu vallenc: “Aquesta vegada no em volgut mostrar una selecció del conjunt de la col·lecció sinó que en volem ensenyar només una part, amb l'objectiu de posar en valor el fons. Hem agafat un període més curt per ensenyar-lo en més profunditat, per poder encabir-hi més obres”, segons apunta el director, Jordi París.
Hi ha una trentena de les obres que es poden veure per primera vegada exposades al museu vallenc i que provenen de donacions, adquisicions i dipòsits que el museu ha rebut en els últims tres anys. És el cas d'una escultura de Clarassó i obres de Josep de Togores i de l'artista vallenc Francesc Guasch Homs.
La darrera donació més important és la que acaba de fer la Fundació “la Caixa”. Es compon de sis peces que corresponen a quatre artistes: Josep Mompou, Josep Berga Boada, Pere Isern i Francesc Camps Ribera (d'aquest últim n'hi ha tres peces). El director del museu destaca l'obra Eve et Charlot, de l'any 1922, “una peça singular dins la trajectòria de Josep Mompou”. Aquest artista va coincidir amb Josep Berga dins el grup dels evolucionistes. D'aquest darrer el museu ha rebut ara de mans de “la Caixa” l'obra El cercle. També s'incorpora ara per primer cop al fons museogràfic una peça de Pere Isern, La model. Les tres obres de Francesc Camps Ribera, dels anys trenta i de l'època de l'exili a Mèxic, completen la donació. “Sis peces molt interessants, que dialoguen amb les peces que ja tenim al museu i que ajuden a donar gruix a un dels períodes amb menys obra dins del fons del museu”.
Pas a pas
L'exposició s'ha estructurat en diversos àmbits. Al primer, El Realisme i la pintura històrica, s'hi mostren obres de tres pintors vallencs: Francesc Galofre Oller, Bonaventura Casas i Francesc Guasch Homs, a més d'altres artistes com ara Martí Alsina, Baldomer Galofre i Ramon Borrell. A l'àmbit El Modernisme i els continuadors de l'Escola d'Olot s'hi poden veure obres de Ramon Casas, Modest i Ricard Urgell, Gargallo, Eliseu Meifrén, Joan Llimona, Joan Colom, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Gimeno, Marià Llavanera, Ricard Opisso i Manolo Hugué, entre altres. L'època del Noucentisme està representada per Monegal, Solanich, Casanovas, Granyer i Llauradó. L'esperit d'avantguarda es mostra a través de Pere Català Pic, Olga Sacharof, Sonia Delaunay, Carles Collet, Mompou i Francesc Domingo. La fascinació pel retrat està representada per Grau Sala, Pere Isern, Joan Serra, Josep Cañas, Alfred Opisso, Sunyer, Rafael Benet i Apel·les Fenosa, entre altres. En l'apartat dedicat al paisatge s'hi troben peces de Jaume Mercadé, Lluís Martínez, Pere Gussinyé, Gomà i Alfred Sisquella. I, finalment, el període de la República, la Guerra Civil i l'exili inclou obres de Pere Català Pic, Martí Llauradó, Agustí Centelles, Rafael Solanich, Luís Fernàndez, Francesc Camps Rivera i Vila Arrufat.
Les obres es reparteixen entre les dues plantes del museu vallenc. Jordi París destaca que tot i que s'ha exposat un bon gruix de 140 peces, aquestes corresponent justament al període del qual el museu en disposa menys obra: “Si tenim en compte que el gruix més important del fons és a partir dels anys quaranta, això ens dóna una idea del que podria arribar a ser el museu si tinguéssim la possibilitat de mostrar una part representativa de tot el fons”. El director del museu lamenta que la manca d'espai de l'equipament impedeixi treure a exposició pública una part molt important, en quantitat i en qualitat, del seu fons: “Tenim una col·lecció molt extensa i potent, que donaria per molt més del que ara per ara podem fer; tenim una necessitat de créixer en espai”, apunta París, que afegeix que l'actual exposició és una bona manera de “reivindicar la col·lecció permanent”.