Records d'infància d'un fill nòmada

A les primeres imatges de Violeta se fue a los cielos, un nen tragina pels camins un magnetòfon acompanyant una dona amb una guitarra. Aquest nen és Ángel Parra (Valparaíso, 1943), i la dona, evidentment, Violeta Parra, la seva mare, a la qual el fill evoca en el llibre homònim que ha inspirat la pel·lícula d'Andrés Wood, que s'inicia, doncs, amb aquesta seqüència relativa al pelegrinatge de l'artista xilena a la recerca de cançons populars. “Als anys 40 i 50 passats, la meva mare va recopilar la veu i la saviesa populars expressades en dècimes i quartets. De petit jo l'acompanyava amb un magnetòfon de l'època, un trasto enorme, i a vegades arribàvem a un llogarret on no hi havia electricitat. Violeta Parra cercava una cultura popular per crear una identitat nacional”, ens comentava el cantant Ángel Parra en una conversa telefònica que ell va mantenir des de Madrid, on ha promogut l'estrena a l'Estat espanyol d'una pel·lícula en què s'ha implicat activament.

Resident a París des que va exiliar-se després del cop d'estat de Pinochet, però fent estades periòdiques a Xile i mantenint la vida nòmada que va heretar de la mare, Ángel Parra explica per què no podia limitar-se a vendre els drets del seu llibre: “Vaig anar a la recerca dels meus records d'infància per trobar-hi els moments més feliços de la relació amb la mare i potser de la meva vida. Aquesta història em toca de molt a prop i només vaig acceptar que s'iniciés el rodatge quan vaig estar d'acord amb el guió.” Hi afegeix que, de fet, la relació amb el director Andrés Wood ha estat fàcil: “Vam treballar en una harmonia meravellosa per fer presents els valors de la meva mare lligats a una actitud revolucionària, a un posicionament feminista, a una militància que, a favor de la justícia social, no passava per cap partit perquè ella sola era tot un comitè central.”

Tanmateix, Ángel Parra remarca que no han fet cap apologia de Violeta Parra. Ni li han construït un santuari. “Volíem donar la imatge d'una persona creadora i lluitadora. I sobretot parlar d'un ésser humà.” El fill de l'artista (cantant, recopiladora, teixidora, artista plàstica) tampoc no creu que sigui una biografia. “No hi ha el propòsit d'abastar la seva vida. Jo dic que és un instant de l'esperit de la meva mare a partir dels meus records d'infantesa, que, en el meu llibre sovint ho aviso, potser són falsos. Potser els fets van passar d'una altra manera.” Hi afegeix que la memòria és traïdora, però també du la seva veritat: “Com en el cas d'un relat, que, encara que s'inspiri en fets reals, transforma, inventa. En tot cas, hem volgut deixar espai per al somni, l'onírica, la imaginació.”

Sobre la interpretació de Francisca Gavilán, comenta: “És impressionant. Quan la vaig veure al càsting, vaig veure la meva mare i em vaig emocionar, però, com que vaig treballar molt amb ella ajudant-la a cantar, vaig poder prendre distància en veure la pel·lícula.” Ángel Parra afirma que el poble xilè estima la seva mare i que aquesta no necessita el reconeixement oficial, però valora que l'expresidenta Michelle Bachelet (“no és perquè sigui una dona”) tirés endavant el projecte de construir el museu Violeta Parra, que s'inaugurarà pròximament: “Hi haurà un patrimoni que els fills hem conservat sense tocar-lo perquè la nostra mare va transmetre'ns que no era per a nosaltres, sinó per al poble xilè.”