Discret retorn a casa

Encara que estigui oblidat, el cineasta Lasse Hallström va començar la seva carrera a Suècia amb una pel·lícula molt ben rebuda per la crítica titulada, Mi vida como perro. Era l'any 1985 i l'èxit de la pel·lícula va obrir al cineasta la porta als Estats Units, on no va trigar gaire a convertir-se en un cineasta capaç de fer pel·lícules per agradar. Hällström es va convertir en especialista en fer productes dissenyats per la correcció política de certa acollida entre les nominacions als Oscars: Qui estima Gilbert Grape?, Les normes de la casa de la sidra, Chocolat o La pesca del salmón en Yemen. Després d'uns quants anys, Hallström va decidir tornar a Suècia per apuntar-se a la moda de les adaptacions de novel·les negres nòrdiques i portar a la pantalla el best-seller El hipnotista (2011), de Lars Kleper, pseudònim amb què signa el matrimoni Alexander Ahndoril i Alexandra Coelho Ahndoril,

No es pot dir que el retorn a casa hagi radicalitzat Lasse Hallstöm sinó que més aviat l'ha portat a ajustar la seva posada en escena insípida a una trama criminal sense aconseguir mai brillar gaire. El hipnotista sembla moure's bàsicament a dues bandes. Per un costat hi ha un assassinat que sembla tenir com a objectiu l'aniquilació d'una família i per l'altre hi ha un especialista en hipnotitzar que ha intentat treure informació de l'únic supervivent de la matança, el qual es trobarà que li segresten el fill. En la primera part de la pel·lícula les dues trames avancen en línies paral·leles. Mentre els policies investiguen veiem com l'hipnotitzador té problemes familiars i es discuteix amb la seva dona –la sempre esplèndida Lena Olin–. A la segona part la trama comença a creuar-se. El treball de Lasse Hallström té bàsicament un problema de ritme intern, de capacitat de poder captar l'atenció de l'espectador amb una intriga de la qual el mateix director sembla distanciar-se. La trama avança a batzegades, s'hi introdueix alguna sorpresa, però no s'acaba de trobar el ritme adequat, ni la filiació a les coordenades pròpies del gènere. Mentre el ritme decau, el treball d'il·luminació intenta construir un seguit d'atmosferes fosques, que pretenen donar a El hipnotista la densitat que li falta.