CINEMA
iMMA mERINO
Els morts no descansen en pau
El jove cineasta xilè Fernando Guzzoni, nascut l'any 1983, va dedicar el seu primer llargmetratge documental a una personalitat mítica del seu país, la poetessa Stella Díaz Varín, que va ser detinguda i torturada després de reaccionar al cop d'estat de Pinochet cridant “Visca el Partit Comunista” des de la finestra de casa seva. Díaz Varín, una dona indòmita de la qual algú ha dit que era la reina secreta de l'atzar i de la catàstrofe, va escriure en el poema Dos de noviembre: “No quiero / que mis muertos descansen en paz. // Tienen la obligación de estar presentes.” I també: “No quiero / que a mis muertos me los hundan / me los ignoren / me los hagan olvidar.” Aquest poema és un crit personal de resistència davant la tirania de la Mort que s'endú els éssers estimats per anar-los cobrint amb la capa de l'oblit contra el qual brama la veu poètica, però el seu caràcter existencial pot traslladar-se a una dimensió política si s'aplica, posem per cas, als desapareguts de la dictadura xilena. Els seus assassins, a més, van voler enfonsar-los i que, un cop recuperada la democràcia, fossin ignorats imposant la política de l'oblit. En contra d'aquesta política, continua havent-hi a Xile familiars que busquen els seus morts desapareguts. Aquests morts, de fet, no poden descansar en pau: per la seva mateixa condició de desapareguts i per aquells que volen recordar-los; també per impedir que els seus assassins descansin en pau.
Un peó de la repressió
Justament valorada al Festival de Sant Sebastià amb el premi als nous realitzadors, i també guardonada a Göteborg amb el premi Ingmar Bergman, Carne de perro és d'una coherència formal impecable i implacable. Explora un viatge als inferns amb una sobrietat extrema. Fa sentir a l'espectador l'angoixa del personatge a través dels seus gestos quotidians, intranscendents. Guzzoni exhibeix un control sorprenent en un cineasta tan jove. Però també és cert que ha treballat amb un actor excepcional, Alejandro Goic, un dels grans del teatre xilè. S'ha dit que és una pel·lícula opaca, però dóna joc a pensar-hi com a metàfora del pes de la dictadura xilena i a reflexionar sobre els éssers banals que participen en la cadena del Mal.
