CRÍTICA
ÀNGEL QUINTANA
Amor i dolor a Manhattan
A l'origen de Keep the lights on, d'Ira Sachs, hi ha una història d'amor entre un agent literari que després va transformar-se en escriptor, Bill Clegg, i un cineasta independent que va triomfar dins dels esquemes del queer cinema, Ira Sachs. L'any 2010, Bill Clegg va publicar el llibre Portrait of an addict as a young man, on explicava el transfons d'aquesta relació dins de l'anomenada època del crack. Ira Sachs va voler explicar el seu punt de vista i per això va construir una mena d'autoficció fílmica sobre la seva experiència amorosa, donant pas a Keep the lights on, una pel·lícula emotiva i intensa.
Ira Sachs ha dit en diferents ocasions que en l'origen de la seva pel·lícula hi havia sobretot el treball de dos directors francesos, Patrice Chéreau i Maurice Pialat. Del cinema de Chéreau –sobretot de L'homme blesée– va aprendre a capturar la força de les relacions físiques i el retrat dels cossos. Del cinema de Pialat va entendre que no calia privilegiar la dinàmica narrativa –presentació, nus i desenllaç– sinó convertir el film en un mostrari de fragments de vida contradictoris, que no tenen per què encadenar-se a partir de la causalitat.
Keep the lights on converteix Bill Clegg i Ira Sachs en un jove prometedor advocat anomenat Paul i en un jove documentalista de nom Erik. L'acció és desenvolupa a Manhattan entre els anys 1998 i 2006. En els primers moments, Erik busca per telèfon algú amb qui passar la nit, i després d'un parell de relacions es creua amb Paul. La relació amb Paul serà intensa, però Ira Sachs no vol centrar-se en la força de la passió i de l'amour fou, sinó sobretot en allò que podríem definir com la crònica del desordre amorós. La relació que es mostra es presenta contradictòria i dolorosa, apassionada però plena d'alts i baixos. Erik i Paul comparteixen una experiència forta que apropa els seus cossos i els porta cap al desig, però també hi ha alguna altra cosa que els aparta i que segella la separació i la ruptura.
Crònica del Manhattan gai
Keep the lighs on pot ser vista també com una crònica de la vida a Manhattan, centrada sobretot en la comunitat gai. Hi ha un seguit de referències curioses al respecte. Erik prepara en la primera part del film un documental sobre Avery Willard, fotògraf que va retratar la vida de la comunitat gai americana i que va ser marginat fins al moment de la seva mort. La música de la pel·lícula és d'Arthur Russell, mort de sida. Ira Sachs en canvi deixa fora de camp la caiguda de les torres bessones i els fets polítics o culturals que marquen la vida novaiorquesa. La crònica és sobretot l'emotiu retrat d'un món poc visible, en què els personatges secundaris entren i surten com si fossin convidats a la funció. El que importa és com donar visibilitat als llaços que uneixen i separen els dos protagonistes. Sembla com si Ira Sachs volgués transfigurar-se en Avery Willard, però en lloc de fer una crònica de tot un món, preferís fer esclatar aquest món a partir d'un retrat individual centrat en la seva pròpia experiència.
