Galeristes al divan

La secció d'art del suplement Cultura posa punt i final avui a la sèrie De cara a la galeria amb un reportatge dedicat a la galeria Antoni Pinyol de Reus que signa Jaume Vidal, cap de cultura d'El Punt Avui. Al llarg de dues temporades, l'equip de periodistes d'art del diari (format per Montse Frisach, Maria Palau i el mateix Jaume Vidal) hem publicat 74 reportatges de galeries d'art catalanes amb una doble finalitat: reflectir la riquesa i la singularitat d'un sector amb molta tradició al país i analitzar la raó de ser del galerisme en uns temps de crisi i de canvis radicals de paradigmes. No hi haurà una tercera temporada, però som ben conscients que l'hauríem pogut fer, perquè a Catalunya hi ha un planter de galeries amplíssim.

De cara a la galeria ha pentinat tot el territori amb l'objectiu de no desmerèixer la importància que ha tingut, i que continua tenint, el galerisme de comarques, ja que ha estat clau per educar els gustos i els criteris artístics de tots els catalans. Velles i noves generacions de galeristes s'han trobat en aquesta sèrie d'articles, que ha servit per constatar la fortalesa de determinades nissagues de galeristes i també l'emergència de nous perfils de professionals amb nova empenta.

És evident que aquests dos últims anys han estat dramàtics per a un sector que no remunta des del 2008. Les galeries acumulen molts anys de crisi, però així i tot la major part estan demostrant –de moment– una gran capacitat de resistència. Els 74 reportatges que hem publicat són un bon exemple de les contradiccions que viu i pateix el galerisme català. El tancament de galeries molt representatives (Toni Tàpies, Ferran Cano, René Metras, Carme Espinet), algunes ofegades pels números, d'altres per esgotament, competeix amb l'entusiasme de molts altres galeristes que no es donen per vençuts i han començat a buscar noves vies de negoci relacionat amb l'art. Hi ha galeristes que han optat per fusionar-se per així fer-se més grans (Rocío Santa Cruz i Ana Mas en el nou projecte +R). Alguns s'han atrevit a obrir nous espais amb noves idees (Miguel Ángel Sánchez a Sant Cugat del Vallès, el veteraníssim Carles Taché al mateix Consell de Cent). D'altres han trobat en el trasllat un bon canvi d'aires (3 Punts ha deixat el carrer Aribau per l'Enric Granados; Palma Dotze, de Vilafranca, ha fugit al camp, a Santa Margarida i els Monjos, i més radical ha estat el canvi de la galeria El Quatre de Granollers, que aquesta temporada s'ha instal·lat a Barcelona). Fins i tot n'hi ha que, per reduir costos, han arribat a la conclusió que en els temps actuals, tan líquids per no dir gasosos, una galeria no necessita un espai físic, només encomanar il·lusió per l'art (és el cas de la galeria Safia, una històrica de Gràcia). Amb inquietud hem vist també la fuga d'algunes galeries a Madrid (Nogueras & Blanchard, Alegría).

Llums i ombres en un sector que sap del cert que ha de fer un replantejament general. Res tornarà a ser com era quan el món es recuperi. Un galerista ja no en farà prou de ser un bon venedor. Si és que mai n'ha fet prou amb això.

A tots els 74 entrevistats, els hem posat en un compromís en un qüestionari de deu preguntes breus. Havien de triar entre Picasso i Miró. Entre el pare i la mare, es queixaven alguns. Al final, fet el recompte de vots, els dos monstres de l'art han empatat. En canvi, no hi ha hagut gaire dilemes amb la ciutat que més representa l'art: Nova York ha arrasat. Però sens dubte on més consens hi ha hagut entre galeristes és en la darrera pregunta. Els preguntàvem com seria un món sense art. Cap d'ells se l'imagina. I vostès? Aquesta ha de seguir sent la gran causa dels galeristes: difondre els valors reals de l'art.