cultura

Els remences catalans del 1448

Pere Puigdemont, de la parròquia de Sant Esteve d'Olot; Antoni Mas, del castell de Sentmenat; Joan Nadal, de la parròquia de Sant Martí de Cassà de la Selva; Antoni Pujol, del terme del castell de la Roca; Francesc Bosc, de la parròquia de Sant Cugat de Fornells; Pere Jonquera, de la parròquia de Santa Maria de la Clusa; Pere Ventura, de la parròquia de Sant Feliu de Celrà; Margarida Masgrau, de la parròquia de Riudellots de la Selva, i així fins a 10.425 homes de remença de les diòcesis de Girona, Osona, Barcelona, Urgell i Elna varen protagonitzar, entre el 13 d'octubre del 1448 i el 10 de març del 1449, 553 reunions a una gran majoria de parròquies de la Catalunya Vella.

Convocats per repic de timbals i de campanes, corns o al crit de “via fora”, els pagesos de remença, amb una capacitat de mobilització i organització prodigiosa per l'època, s'aplegaren durant cinc mesos en esglésies, places, cementiris, castells o, fins i tot, algun edifici particular. Alfons el Magnànim (1396-1458) els ho havia autoritzat sempre que no s'ajuntessin més de cinquanta homes i que, a la trobada, hi assistís un oficial o delegat reial i un notari amb la funció d'aixecar l'acta corresponent.

Aquesta feliç exigència és la que va permetre confegir aquest excepcional llibre, que, en els seus 237 folis recull les actes de les reunions dels pagesos de remença que tenien com a objectiu escollir els seus representants o síndics, que, en nom del col·lectiu, havien de defensar l'abolició de la servitud personal davant la monarquia i recaptar la quantitat necessària per a assolir la seva llibertat, és a dir, la redempció remença.

Després de segles de servitud, a vegades no tan llunyanes de l'esclavitud, els pagesos catalans de mitjan segle XV van començar a organitzar-se i a reclamar la seva llibertat davant dels reis catalans. De raons no els en faltaven: els remences, homes i dones, estaven obligats a viure i treballar en un mas. Per alliberar-se'n eren obligats a pagar una redempció o remença al seu senyor.

Afegida a aquesta obligació, de molt difícil compliment, aquests pagesos es trobaven sotmesos a altres servituds, conegudes com a mals usos. Si morien sense descendència (eixorquia) o sense testament (intestia) el senyor es podia quedar part de les seves terres. Els les podia reclamar també si se'ls cremava el mas (àrsia) i tenia dret a rebre part dels béns del remença quan aquest es casava (ferma d'espoli). I si encara no era suficient en el fet per ell mateix, podia ser castigat si la seva muller era trobada culpable d'adulteri (cugucia).

Afegim-hi, tot i que els historiadors consideren que no era un dret sancionat per llei, però els pagesos no oblidaren d'exigir-ne l'abolició de manera reiterada, el ius primae noctis, més conegut com a dret de cuixa, la simple evocació del qual evidencia la iniquitat del tracte senyorial al col·lectiu remença.

Aquest juny del 2013 la Unesco ha decidit reconèixer la lluita dels pagesos de remença en defensa dels seus drets i la seva contribució primerenca en la consecució dels drets humans, i ha inscrit el Llibre del Sindicat Remença del 1448 al Registre de la Memòria del Món.

Aquest programa, creat (el 1992) i impulsat per aquest organisme internacional, té l'objectiu de singularitzar, preservar, promoure i difondre aquella documentació considerada capital per a la història de la humanitat.

El Llibre del Sindicat Remença, custodiat a l'Arxiu Municipal de Girona, és el primer document català que s'incorpora a aquest prestigiós registre (al costat, per exemple, de la cosmografia de Ptolomeu, el manuscrit de la declaració del Manifest comunista, la Novena simfonia de Beethoven o la primera Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà) i el converteix en un referent de relleu internacional.

El procés, com és fàcil d'imaginar, no ha estat senzill, i la nul·la col·laboració del govern espanyol li ha atorgat un caràcter èpic que ens hauria agradat estalviar-nos. Ha servit, però, entre moltes altres coses, per evidenciar l'eficàcia i qualitat d'organismes com Unescocat, incomprensiblement desactivats en uns moments com els actuals en què tenir ancoratges internacionals esdevé una exigència irrenunciable.

565 anys després d'aquell moviment sindical del 1448, els Puigdemont, Mas, Nadal, Pujol, Bosc, Jonquera, Ventura i Masgrau ens interpel·len de manera directa i ens ofereixen una lliçó històrica excepcional: quan davant situacions adverses un poble s'uneix per a defensar una causa justa, cap força no pot aturar la seva reivindicació i els objectius perseguits s'acaben sempre imposant.

(*) Arxiver municipal de Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.