Jazz en texans

Després d'un respectuós minut de silenci en record de les víctimes de l'accident de tren a Galícia, que va merèixer els primers aplaudiments de la nit, Jamie Cullum va entrar a escena com un cicló. Ni així va poder, però, combatre la nit xafogosa i asfixiant que vam patir de valent, diumenge a la nit, els assistents al concert que va oferir el cantant i pianista britànic al Festival de Peralada.

Complint amb la suposada puntualitat anglesa, va complir amb altres requisits que se li suposa a la seva etiqueta d'enfant terrible del jazz guanyada a pols: vestit amb texans, calçat amb bambes llampants, esperrucat, oferint salts i cabrioles i constants moviments espasmòdics, en un punt d'histrionisme que estem segurs que a més d'un ortodox li deu provocar al·lèrgia, passant pel seu túrmix jazzístic elements propis del pop, del rock, del soul i, fins i tot, en algun moment, del punk. Ara bé, més enllà dels tòpics i d'una veu fins i tot justeta, quan es posa davant del piano descobreixes immediatament el talent innat que porta inscrit al seu ADN.

Pura dinamita, Jamie Cullum va irrompre a l'escenari decidit a esmicolar amb el silenci previ oferint una demostració de percussió i portant la seva peculiar concepció del jazz per altres camins prou suggeridors, aquells que tant entusiasmen els seus nombrosos seguidors. Va arrencar, com està fent en aquesta gira, amb The same thing, tema del seu nou disc Momentum. Ja a la segona cançó –sostret de l'americana i la camisa que l'encorsataven– va pujar damunt el piano, en una imatge que ja esdevé icònica, per enfervorir l'audiència sovint freda de Peralada. Després de surfejar des de les altures ens va oferir la següent cançó, una versió d'I Get A Kick Out Of You del gran Sinatra, que li va servir per presentar musicalment un a un dels components del seu grup: trompetista, saxo, contrabaix i bateria.

El concert va combinar temes del seu nou treball discogràfic, amb altres clàssics dels seus sis discos, on no hi va faltar Everything you didn't do, popular per un anunci de cervesa i convertit en un autèntic himne. Cullum també va tenir temps de demostrar que, a més d'enfilar-se i saltar com si fos un trampolí, el piano pot oferir sons increïbles com a caixa de ressonància colpejada amb les mans. Ho va fer amb una versió del cèlebre Love for sale de Cole Porter, prodigiós moment d'improvisacions que, sense cap acompanyament, va rematar amb una sessió de bebop solitari que semblava talment que l'acompanyés tota la banda. Les cigonyes, des dels arbres, també van afegir-se al repertori de sons repicant els becs.

A l'hora del concert es va presentar al públic, demostrant una enorme simpatia i rient-se de si mateix amb la imatge de nen gran que té als seus 34 anys. Entre altres perles, va explicar que quan passeja les seves dues filles el confonen amb el seu “germà gran”.

No menys genial va sonar When I get famous, aquesta cançó que no para de repetir –irònicament– que no és autobiogràfica, tot i que parla d'un noi a qui les noies a l'institut no feien cas i per això va voler fer-se famós com a pianista. “A mi les dones se'm tiraven a sobre la jugular”, va dir sorneguerament. També va impressionar amb les versions de Don't stop de music i Diamonds (In the Sky), dos temes de Rihanna fusionats en clau de jazz modern.

Va cloure el concert amb These are the days, amb el públic entregat, dempeus i saltant al seu ritme. Només va regalar un únic bis, però s'hi va deixar l'ànima (i la veu) i el públic li ho va agrair amb una ovació.