LA CRÒNICA
Els súpers no fan vacances
Al mateix escenari dels jardins de Cap Roig on Manel i Diana Krall van actuar fa uns quants dies per donar el tret de sortida del festival, la Lila, en Roc, la Pati Pla, en Pau i en Fluski, és a dir, la família del Super3, hi ha representat l'espectacle que, ben segur, haurà congregat més públic al final de l'estiu gràcies a les tres funcions que han omplert les grades fins a la bandera. Els privilegiats que vam tenir l'oportunitat de ser-hi dilluns vam poder comprovar en persona el fenomen que envolta aquest univers infantil de referència a Televisió de Catalunya.
Abans de començar, això es notava només amb els nervis que es respiraven en l'ambient. Ja se sap que la paciència no és una de les virtuts principals dels més menuts. Tampoc ho és d'alguns pares i mares, sobretot d'aquells que arribaven tot just començat l'espectacle plenament conscients que els seus fills no els ho perdonarien mai. I això que la fórmula és ben sabuda, sobretot per aquells veterans que han presenciat alguna de les festes dels súpers a l'estadi de Montjuïc.
Benvinguts al club va tornar a ser la cançó que va donar l'entrada triomfal de les estrelles de la nit –bé, del vespre en aquest cas–, ben complementats pels ballarins del grup SP3. El leitmotiv de l'espectacle era la voluntat d'un Roc fet un sac de nervis per demanar una cita romàntica a la Pati Pla, tot jugant amb una constant interacció amb el públic. A partir d'aquí es va fer un bon repàs del reguitzell de cançons del grup –des de Superesmorza fins a Superaventura, passant per l'estrena de Connectem–, en bona part corejada pels més fervents admiradors, entre els quals no només s'hi trobaven els més petits. Més perillós era quan els més agosarats volien seguir la coreografia dempeus, especialment M'agrada l'esport, o bé sobre unes cadires tramposament plegables o a prop dels esglaons de les graderies, no aptes per a progenitors patidors. El súmmum va arribar amb dos himnes generacionals com són Tots som súpers i (el bis) d' Uh, oh, no tinc por per cloure una hora i quart de concert que serà memorable per a més d'un.