cultura

Adéu al mestre Maspons

Maspons va fotografiar els contrastos; del barri del Somorrostro a la Gauche Divine
El MNAC negocia una gran exposició retrospectiva del fotògraf, no abans del 2015

La fotografia catalana va perdre ahir un dels seus grans renovadors dels anys cinquanta i seixanta, Oriol Maspons. Un home vital i sense pèls a la llengua, i així era també la seva fotografia: neta, sense necessitat de peus de foto, sincera, molts cops amb sentit de l'humor, tendra i provocadora alhora. Ahir, després de saber-se la seva mort, els seus companys fotògrafs van coincidir a atorgar-li la qualificació de mestre.

Maspons va morir als 84 anys, en un hospital de Barcelona, la ciutat on havia nascut i que ha quedat lligada per sempre a la seva obra. El fotògraf va retratar la Barcelona grisa de la postguerra, seguint la petja dels seus admirats Henri Cartier-Bresson, Brassaï i William Klein. Són especialment recordades les seves imatges del barri del Somorrostro.

La Gauche Divine

Però Maspons també ha passat a la història per haver estat un dels cronistes fotogràfics de la Gauche Divine, un grup del qual ell formava també part, juntament amb altres fotògrafs amics i còmplices estèticament i personalment com Xavier Miserachs, Leopold Pomés i la més jove de la colla, Colita. Un quartet de luxe. En aquell moment, Maspons va mostrar la seva vessant més polièdrica fotografiant l'ambient de locals nocturns com Bocaccio, desfilades de moda o les festes d'estiu en una Costa Brava i una Eivissa en transformació de la tradició a la modernitat. Va retratar personatges com Audrey Hepburn, Salvador Dalí, Marcel Duchamp i Gary Cooper.

Maspons també va ser un dels fotògrafs que van testimoniar els primers passos de la Nova Cançó. És l'autor, per exemple, de la magnífica imatge d'un joveníssim Raimon a Ciutat Vella, que il·lustrava la portada del disc Al vent. En una etapa posterior, Pomés també va retratar la Barcelona que va esclatar amb els Jocs Olímpics.

Maspons deixa una obra ingent, ja que estem parlant de tota una llarga vida dedicada a la fotografia. Nascut en una família burgesa, va ser decisiu el fet que a mitjan anys cinquanta visqués a París, ja que allà va entrar en contacte amb el model de reportatge que propugnaven Cartier-Bresson i l'agència Magnum. Maspons es va impregnar de l'estil brillant de revistes il·lustrades com Paris Match, Life i National Geographic. A la capital francesa va escriure per a la revista especialitzada AF i va poder entrevistar i fotografiar grans fotògrafs com Brassaï, Cartier-Bresson, Robert Doisneau i Guy Bourdin. A més, es va introduir en els ambients nocturns de la ciutat. Aquella va ser una gran escola.

Dur retorn a Barcelona

Per això, el seu retorn a Barcelona el 1957 va ser una mica com una galleda d'aigua freda. Entra a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, però a Maspons tot plegat li semblava massa carrincló i defineix els seus membres de “salonistes”. N'és expulsat el 1958. Malgrat tot, no para de rebre encàrrecs, tant com a fotògraf com a crític de fotografia. Alterna la fotografia de moda i publicitat amb el reportatge per a La Gaceta Ilustrada. El 1958 el Moma de Nova York li compra tres fotografies i el 1959 la Gran Bretanya el nomena millor fotògraf de l'any.

Una de les seves col·laboracions més fructíferes, que es va allargar durant 14 anys, va ser amb Julio Ubiña. L'estudi Maspons+ Ubiña va fer nombrosos treballs de publicitat i moda, així com les recordades portades de la col·lecció Biblioteca Breve de l'editorial Seix Barral. Maspons sempre va estar lligat al món editorial i assegurava que li encantava il·lustrar llibres. Ho va fer, per exemple, amb La caza de la perdiz roja, de Miguel Delibes; Toreo de salón, de Camilo José Cela; Poeta en Nueva York, de García Lorca, i Els catalans, d'Ana i Terenci Moix, fet en col·laboració amb Colita i Xavier Miserachs.

Amb les seves Leica i Pentax, Maspons es va acostar als barris marginals de Barcelona amb la seva mirada de fotoperiodista modern. L'anomenada “Espanya profunda” el va interessar especialment, com es pot comprovar en els seus amplis reportatges sobre Las Hurdes i la Manxa.

En els últims anys Maspons havia rebut alguns reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi el 2006, i exposicions importants com la que el 1995 li va produir la Fundació La Caixa i que es va poder veure a tot l'Estat espanyol i al mateix MNAC, així com la col·lectiva sobre la Gauche Divine, que es va veure al Palau de la Virreina l'any 2000.

Maspons, però, estava força preocupat pel que passaria amb el seu arxiu, sobretot després d'haver vist material de fotògrafs coneguts que anava a parar al Mercat dels Encants. D'aquesta manera, el fotògraf, juntament amb la seva família, la Fundació Elsa Peretti, i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), va signar el 2010 un conveni perquè fos el museu de Montjuïc qui posés ordre en el seu fons. Estava previst que ingressessin al museu unes 1.500 imatges en paper, però amb l'inventari que s'ha portat a terme la xifra s'ha ampliat a 5.000, segons ha explicat el que aleshores era conservador en cap de fotografia del museu i amic de Maspons, David Balsells.

Amb tot aquest material s'estava negociant ara l'organització d'una gran exposició retrospectiva i un llibre, no abans del 2015, ja que el departament del MNAC treballa de ple en la mostra de Joan Colom, prevista pel desembre. Aquest nou conveni tornaria a implicar la família, la Fundació Elsa Peretti i el museu de Montjuïc. Unes negociacions que ha confirmat el mateix director del MNAC, Pepe Serra.

Balsells, ara assessor de fotografia del museu, va definir ahir Oriol Maspons com un dels “grans fotògrafs de l'època de postguerra”. El teòric de fotografia creu que l'obra de Maspons no ha estat prou reconeguda. “El seu caràcter –burleta i provocador– segurament no el va ajudar en el seu reconeixement, però això no és cap excusa. Jo he treballat sempre molt a gust amb ell. El vaig anar a veure la setmana passada a l'hospital i encara em feia broma”, va explicar. Maspons no havia rebut cap Premi Nacional.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va lamentar ahir la mort de Maspons: “Va ser un dels principals connectors del món cultural català dels anys seixanta i setanta amb la modernitat europea. Va ser un gran activista cultural, creador d'iniciatives que van repercutir en la vida de la gent com Bocaccio i Tuset Street.”

L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, per la seva banda, va remarcar la manera com Maspons havia plasmat la seva ciutat: “Va ser un home avançat al seu temps, que va saber fotografiar la ciutat que li va tocar viure, amb contrastos tan visibles com el Somorrostro i els personatges de la Gauche Divine.”

El funeral per Oriol Maspons tindrà lloc demà a les 10.30 al tanatori de Sant Gervasi, però el seu cos rebrà sepultura a l'Ametlla del Vallès.

Allan Sekula, una mort prematura

El dia d'ahir va ser un dia negre per a la fotografia. A primera hora, també es va saber que diumenge havia mort amb només 62 anys a Los Angeles el fotògraf nord-americà Allan Sekula, molt vinculat a la ciutat de Barcelona, on ha treballat sovint, i al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).

Malgrat dedicar-se a la fotografia documental, el plantejament de Sekula tenia ben a poc a veure amb la fotografia més neorealista de Maspons i els seus companys. Format en els anys de crítica a la guerra de Vietnam i amb teòrics marxistes com Herbert Marcuse, Sekula s'aproximava a la fotografia des d'una posició “antiperiodística” i conceptual. Va començar fent instal·lacions, però el seu treball es va anar centrant en la fotografia i els textos d'assaig, com ara El cos i l'arxiu. Grans factories i companyies marítimes estaven entre els temes preferits de Sekula, sempre crític amb el model hiperproductivista del capitalisme global. En la Documenta de Kassel del 2007, Sekula hi va participar amb una instal·lació que faria història: una sèrie d'imatges muntades en panells de gran format que es van col·locar flanquejant les escales d'un castell barroc i que mostraven treballadors d'arreu del món. Aquesta sèrie d'imatges formen part ara de la col·lecció del Macba.