Una casa vella i una vida nova
Pierre Duculot parla de gent senzilla i de la possibilitat de canviar el propi destí al film ‘Una casa en Córcega'
A Còrsega hi ha “ben bé la muntanya dins del mar”, explica el cineasta belga Pierre Duculot, que avui estrena a les nostres pantalles Una casa en Córcega.“Hi ha muntanyes de fins a 2.100 metres a la vora del mar, i està molt poc poblat”, ens explica per telèfon. En canvi, Charleroi “és la zona industrial típica del nord d'Europa, una ciutat en total decadència, on les fàbriques i les mines de carbó tanquen...”.
Aquest contrast, molt present en la vida del cineasta, que reparteix el seu temps entre els dos indrets, és també el nucli del conflicte que planteja el seu primer llargmetratge: Christina (l'actriu Christelle Cornil) viu una existència dura i avorrida a Charleroi, amb la seva parella i la família, treballant moltes hores sense contracte. Un dia rep inesperadament una herència: una casa que amenaça ruïna en un poblet de 12 habitants del nord de Còrsega, que va pertànyer a la seva àvia. La família vol que la vengui, però ella va a visitar-la i es planteja instal·lar-s'hi i començar allà una nova vida, tot i que no té gaires diners per fer-ho. “Volia dues regions molt oposades per a la tria que fa el personatge, entre un lloc que és molt urbà i un de molt proper a la natura –explica Pierre Duculot–. Quan es mostra Còrsega se sol veure el mar i la platja, i en el meu film gairebé no hi surt el mar, només mostro la muntanya, els pobles que queden fora de les zones turístiques, que viuen amb pocs recursos.”
Realisme rural
El cineasta ha volgut fugir de tots els clixés: “He treballat molt de temps en un festival de cinema rural a Còrsega, i constato que a les pel·lícules hi ha una visió molt ideal del camp: sempre fa bon temps, et pots banyar sempre al riu, hi ha pagesos molt simpàtics... Tot això s'ha acabat, arreu d'Europa.”
Un dels temes que tracta Una casa en Córcega és el de la família: “Hi ha un component de solidaritat a la família, quan un té necessitat d'alguna cosa, sempre és allà, i volia parlar d'això; d'un pare que no està d'acord amb la filla, però respecta la seva decisió i l'ajuda”. Un altre tema ben present és la capacitat que té un de canviar el seu propi destí. “No sé si tothom pot fer-ho –opina–, però hi ha molta gent que no intenta canviar mai el seu destí, accepta el que li ha arribat i no pren cap risc per aconseguir una vida millor.” Una actitud vital que no és la seva: va debutar com a director de cinema passats els 40 anys: “Durant molt de temps he fet treballs que hi estan relacionats: de periodista, organitzant festivals... Però tenia ganes de fer una pel·lícula i cap als 40 vaig començar a fer curts, i finalment he fet aquest llargmetratge.”
Pierre Duculot es declara admirador dels germans Dardenne, de Ken Loach i, sobretot, de Robert Guédiguian. “Té el talent de donar noblesa i dignitat a la gent senzilla. El cinema sovint parla de gent que viu en pisos de 200 metres quadrats i té dues cases al camp i tres cotxes, i em sembla una opció respectable; però a mi m'agrada parlar, també en els meus documentals, de la gent amb qui m'encreuo cada dia, i intento mostrar la seva noblesa, com fa Guédiguian.”
Notícies relacionades
