Ni amor ni res

Fa gairebé vint anys, Krysztof Kieslowski va realitzar una celebrada trilogia amb la qual va reflexionar sobre la dificultat individual d'encarnar els valors proclamats per la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. Cada film va trobar un lloc en un dels grans festivals europeus: Canes, Venècia i Berlín. Durant aquest últim any, l'austríac Ulrich Seidl també ha anat presentant als mateixos festivals els films d'una trilogia que, amb el títol genèric i sarcàstic de Paradís, aporta una mirada que, com és propi d'aquest cineasta austríac, vol ser corrosiva sobre les formes de vida dels europeus.

Els títols respectius dels tres films, que s'estrenaran consecutivament durant tres setmanes a l'Estat espanyol a partir d'avui, són Amor, Fe i Esperança. En una carta que va adreçar als corintis, Pau va dir que són les tres coses que perduraran per sempre. Sobretot l'amor, al qual posa per damunt de tot. Curiosament, al final de Blau, la primera part de la trilogia de Kieslowski, una cantata fa present el text paulí que afirma que sense amor no som res. D'aquesta manera, el cineasta polonès, tot i la seva visió escèptica i fins i tot desesperançada, també ho afirmava i concedia una possibilitat als humans a través de l'amor. No és el cas del tremend Ulrich Seidl, que, sigui com sigui, no sembla que concedeixi cap oportunitat als éssers humans de ser-ho pròpiament. D'aquí, la seva visió no se sap si és desesperada o cínica. O potser n'és una barreja.

El cas és que, en la primera entrega de la trilogia, Ulrich Seidl s'endú una dona austríaca a Kenya perquè hi compleixi el desig d'unes vacances paradisíaques. La dona, de classe treballadora, ha arribat a la seixantena. Immediatament, l'assetgen els nois africans que, amb els seus cossos bells i potents, són una promesa del plaer. Ella s'hi resisteix perquè busca una altra cosa, que podria ser l'amor o, com a mínim, una mica de delicadesa. Un dels nois sap seduir-la i li fa creure que és capaç de despertar-li un desig sincer i fins i tot una mica d'amor. Aquesta idea és, com pot suposar-se, una mentida. S'ha de reconèixer que Seidl no ridiculitza el cos voluminós de l'esplèndida actriu Margarete Tiesel, a la qual embolcalla amb una llum subtil en la primera trobada sexual, però aquest cineasta no té compassió. Pot semblar el més crític de tots, però la seva mirada acaba sent reduccionista: en aquesta pel·lícula, presenta un món habitat per europees ingènues o estúpides i per uns africans que se n'aprofiten.