Prada ‘balanceja' Vallverdú

Josep Vallverdú, que al juliol va fer 90 anys, se sotmet tot aquest any a un Passeig d'Aniversari que li organitza l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI), un viatge que el portarà a ser objecte d'homenatge en tots els territoris de parla catalana. Diu ell, tal com ahir desvelava el seu biògraf Josep M. Aloy, que segons com, aquest passeig pot esdevenir per a ell “un sacseig, o un balanceig”.

Doncs bé, la Universitat Catalana d'Estiu va balancejar ahir l'escriptor lleidatà amb un tribut barreja de lucidesa i emotivitat, amanit amb un corol·lari sorpresa, l'entrega del premi Canigó en reconeixement de la seva prolífica trajectòria literària: una setantena de llibres infantils i juvenils, una setantena per a adults i una setantena més de traduccions, sobretot de l'anglès. “La multiplicitat de textos segmentats potser fa que no hagin tingut profunditat, però m'han dit escriptor tot terreny”, reflexionava el mateix Vallverdú en veu alta. “Ara m'haurien de posar escriptor descatalogat”, bromejava.

Res més lluny de la realitat. A la seva edat, Vallverdú manté una envejable activitat i continua barrinant projectes tothora. I les seves obres ja són més que clàssics. “És una de les figures cabdals de la literatura catalana, un dels intel·lectuals més il·lustres que ha donat la nostra terra”, lloava ahir el president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé. Definit també per Aloy com “un dels grans teòrics del pensament ponentí contemporani”, és evident que la trajectòria de Vallverdú queda marcada amb lletres d'or per la seva dedicació a la literatura per als més joves, en què curiosament va entrar ja adult, als anys seixanta. En dóna fe la vintena de títols publicats en la col·lecció Grumets de la Galera, que ja superen les cent edicions. O els contes del popular gosset Rovelló, de què s'han fet més de trenta edicions en català i que han estat traduïts a una pila de llengües. “És un referent absolut de la literatura juvenil, un escriptor que no és de Ponent, sinó que és universal, i de tots els territoris de parla catalana”, indicava el president de l'IEI, Josep M. Solé i Sabaté. No per res va arribar a ser candidat als premis Andersen, els Nobel de la literatura per a joves, o va rebre el 2000 el Premi Nacional de les Lletres Catalanes, entre molts altres guardons. “Milers de lectors de diverses generacions són avui gràcies a ell més rics i més feliços”, resumia Aloy, que en destaca una trajectòria “construïda lluny dels crits i els focs d'artifici”. “No he estat un escriptor mediàtic; de fet, m'hauria agradat ser un escriptor del segle XIX, un Victor Hugo, de qui ningú coneixia la cara”, confessava ell mateix.

Vallverdú reivindicava ahir que pertany a una “generació pont”, la que va començar a escriure després de la Guerra Civil però no va poder publicar fins vint anys després a causa de la censura franquista, especialment intensa en el camp de la literatura juvenil. “M'identifico amb l'atmosfera del sector antic i entenc molt bé les fal·làcies del sector modern”, s'autodefinia. D'aquí que es declarés un “privilegiat” per haver pogut tractar escriptors com ara Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Salvador Espriu i els exiliats Tísner i Pere Calders, i que ja s'identifiqui menys amb la generació que arriba als anys setanta, que “creu que la literatura i la història comencen amb ells”, i en què situa autors com Maria Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Miquel Martí i Pol i Josep Palau i Fabre.

És a partir d'aquesta època, de fet, que l'obra de Vallverdú s'amplia més enllà dels infants, als quals també ha dedicat centenars de classes i visites a les escoles, i incorpora un desig de varietat que l'ha dut a tractar tots els temes. Tal com explicava ell mateix, així, ja el 1968 es va introduir en l'assaig, i en les últimes dècades ha sentit més la necessitat d'explicar-se, a través dels seus dietaris i fins i tot de la poesia, i de valorar els temes que passen al seu voltant, cosa que ha fet també en nombrosos articles de premsa, sovint crítics amb la classe política. D'aquí que una vida marcada sempre per la seva fidelitat al país “en hores difícils”, com ahir remarcaven tots els ponents, hagi endurit el discurs en els últims anys i accentuat el nacionalisme, i hagi derivat cap a una “alineació sense mitges tintes amb l'independentisme”, com exposa ell mateix. Apareix així el Vallverdú més reivindicatiu, que col·labora amb l'Assemblea Nacional Catalana i participa en actes com ara l'inici de la Marxa de la Llibertat l'any passat a Lleida i la defensa de la llengua a Calaceit.

Vallverdú ja advertia ahir que no el veuran mai quiet. “Sóc un ciutadà que observa i escriu i que, des de la desconfiança, treballa amb optimisme. Som-hi?” Doncs som-hi.