Fer via

Quan escric aquest article només ho he vist en llocs tan exòtics com la Gran Muralla xinesa, però estic segur que avui tothom reté a la retina la tirallonga quilomètrica de ciutadans catalans enllaçats durant aquesta Diada per formar l'anomenada Via Catalana. Jo hauré fet via al tram 644, a Bàscara, bàsicament amb el desig de defugir la Diada de la marmota i mirar de superar una situació anodina que tot ho contamina i que alimenta les especulacions dels mediocres des de fa més de trenta-cinc anys. Fer via és una expressió que els de casa sempre em deien, de petit. Amb els anys vaig descobrir que tant volia dir caminar (“Fes via”, em deien quan sortíem a passejar) com anar de pressa a acabar una cosa que tens entre mans (“Fes via amb els deures i podràs jugar”, em prometien). També hi havia vies públiques i fèrries (la pitjor, la via morta), vies naturals, vies sanguínies, les vies de la cansalada (després vaig saber que també se'n deia carn viada), les autovies i algunes vies romanes (Via Augusta, Via Àpia) que jo confonia amb altres carrers de Barcelona (Via Laietana, Via Favència, Gran Via). Quan l'àvia Paula em reclamava que m'enviés el berenar volia dir que me l'havia d'empassar de pressa, tot i que avui més aviat fem servir enviar per a altres trameses. Aviat vaig descobrir que anava aviat si volia transitar per totes les vies que emanen de la paraula via, però també vaig aprendre a desviar-me una mica del camí dret per tornar a enfilar-lo més endavant. Això és el que fa ara el país. Fem via en els dos sentits. Ens desplacem i accelerem. Caminem de pressa.