La melodia del color

Joan Sibecas (Vilanant, 1928-Avinyonet de Puigventós, 1969) no ho va poder acabar de dir tot en la seva pintura. Va morir als 41 anys. Un dia d'hivern, li va fallar el cor i se'n va anar de cop, hores després d'haver fruït una classe de gravat a Olot, l'última conquesta tècnica d'un home que sabia que el camí de l'art és llarg i costerut i que cal ser valent i pacient per avançar, virtuts que ell tenia. Ja n'havia dit moltes, de coses, en la seva pintura aquest artista, l'hereu inconformista d'una família de pagesos, que recloïa nit i dia la seva mirada seriosa i concentrada rere unes ulleres fosques, signe de vells complexos –als 10 anys va perdre un ull– i d'una personalitat introspectiva.

“Quan no el coneixies gaire, pensaves que era un home preocupat però absent, com si visqués en la llunyania, immers en un món que no s'ajustava a la seva manera de ser”, el va desxifrar Montserrat Vayreda, una de les seves còmplices intel·lectuals en l'arrauxat ambient cultural de la postguerra d'una Figueres que, gràcies a ells, mai es va ennegrir del tot. Ells eren –entre d'altres– Joan Sibecas i els seus dos amics íntims, Carles Fages de Climent i Evarist Vallès. Inseparables. Amb ningú més va ser tan immensament feliç. I enlloc més que a la fonda Roca, punt de trobada d'aquells agitadors de les lletres i dels pinzells. I, és clar, al seu estudi, el seu veritable refugi, on des dels anys quaranta va anar elaborant una obra incòmode amb els ismes, entregada a “una rebel·lió cúbica, solitària i somniadora”, va escriure un altre dels seus fidels, l'advocat i crític d'art Narcís Pijoan. Inclassificable Sibecas, impossible d'encabir en cap etiqueta grupal, “situat en la cruïlla de tants camins que, perquè no menen enlloc, potser menen a tot arreu”, el lloà el seu poeta de l'ànima, Fages de Climent.

Però qui es recorda d'aquest artista de vida curta i intensa, que es va fer farts d'exposar i de vendre obra? Els anys han anat sedimentant capes d'oblits. Les grans exposicions queden lluny. La darrera, del 1993, a la Fontana d'Or de Girona, un projecte tan anhelat pel seu fill Miquel Àngel, també pintor, que per aquells temps va culminar la restauració de la casa pairal de Vilanant amb la il·lusió de convertir-la en un bell museu Sibecas. El fill va posar ordre i més sentit i sensibilitat a l'univers artístic del pare, ric en bodegons amarats d'essència cézanniana, el seu profeta de la modernitat; flors d'una dimensió sensual delirant que joguinegen amb els estats d'ànims, reals i irreals; retrats que xuclen de l'expressionisme plorós de Rouault; i tot de paisatges en què renega dels dogmes de l'abstracció i de la figuració i només es preocupa de donar forma a la pintura a partir del color. Més i tot: a partir de la melodia del color.

Miquel Àngel Sibecas tenia altres il·lusions d'exposicions per seguir difonent l'obra, tan desconeguda, del seu pare. Però no hi ha estat a temps. Va morir fa dos anys i han estat els seus hereus (la seva dona i la seva filla), amb l'empenta i l'entusiasme de Maguí Noguer, la directora de la Fundació Valvi de Girona, els qui han treballat en una antològica que s'inaugurarà dijous que ve i que es podrà visitar fins al 2 de novembre.

L'exposició Joan Sibecas. Ordre en llibertat reunirà prop d'un centenar d'obres procedents dels fons familiars i també d'algunes col·leccions particulars que van tenir una relació molt especial amb l'artista. Hi haurà un munt d'obra inèdita per descobrir, i si convé per redescobrir, un pintor que va treballar sense descans. L'art va ser la seva única obsessió, el que va donar sentit a la seva vida. “He estat pintor perquè no podia ser altra cosa.” Pràcticament no es va moure de la seva terra, però és injust reduir-lo a un pintor local de l'Empordà. L'exposició de la Fundació Valvi defugirà plantejaments tòpics i obrirà una nova perspectiva d'estudi a un artista que encara no ho havia dit tot en la seva obra.