Llenç de seda, mà de ferro

Un dels factors que fa que l'art sigui el que és i no una expressió de l'ordre de pintar una finestra, arreglar una aixeta o una pràctica tan obsoleta com ara folrar un llibre, és que en l'art són factibles lectures diverses. Quan pintes una finestra de verd, és verda. I punt. Un quadre, per exemple, pot representar una natura morta i que així ho rebi l'espectador contemplant un manat de cebes; però la intencionalitat de l'artista no acaba en la mera representació. I tampoc la persona que en gaudeix de l'obra la penjaria a les parets de casa seva si aquella imatge només tractés de representar la realitat estricta i visible. Les realitats que representen els quadres, quan parlem de creació artística, solen ser més imperceptibles, més subtils i de significacions pluridireccionals.

És en aquest sentit que sempre he contemplat i interpretat l'obra de Carme Miquel (Barcelona, 1956). Una temàtica de caire clàssic: flors, natures mortes... que he percebut que m'estaven parlant de moltes més coses. En primer lloc, de la bellesa. Però no d'una bellesa canònica, sinó d'aquella que trobes en un nas tort o en una mirada estràbica. Una bellesa que no pots encabir en els registres col·lectius, sinó en el de la percepció personal de les coses. En l'art, la singularitat i l'accent propi són indispensables. A més de la bellesa, el repte de Carme Miquel ha estat aconseguir que el llenç buit formés part del mateix procés de creació. Per això, les superfícies que han estat acariciades pels seus pinzells han variat al llarg dels temps: paper de vidre o seda, el material que fa de suport a les darreres produccions de l'artista, que es poden veure fins a final de mes a la galeria Marges U de Cadaqués en l'exposició Creació i sedes, que presenta pintures i objectes de seda i paper. Paper de vidre i seda com a base. Dos materials contraposats: suavitat i aspror, una tria que ens dóna una visió aproximada de l'obra de Miquel en triar temes de consistència mal·leable, però de què fa un tractament enèrgic, contundent, tant pel que fa al vessant conceptual, com al tractament de la pintura, que bàsicament és l'aspecte més fonamental de la seva obra; perquè, com ella mateixa diu, “tot comença amb una taca”. A partir d'aquesta taca, la pintura de Miquel és una recerca de la pròpia identitat en un procés que qualifica de “dansa”, en què el gest es deixa fluir, acompanyat per la intuïció de l'artista.