Document poètic d'un interior domèstic

En veure el pastor Joan Pipa a El somni fent la transhumància, dormint en els camins i sentint-lo parlar en contra dels tancats a les muntanyes que limiten el pas dels ramats, era possible pensar en els cowboys crepusculars de les pel·lícules de l'Oest: gent que estima la vida sense regles i ordenances a l'aire lliure i que defuig l'espai domèstic. En començar la pel·lícula, el seu director, Chistophe Farnarier, mostrava la casa del pastor a Sant Esteve de Guialbes, on, mentre Joan Pipa anava a les muntanyes, s'hi quedaven la seva dona i la seva filla. El fotògraf i documentalista marsellès, resident des de fa anys a Banyoles, va seguir el pastor, però va adquirir la consciència que hi havia una altra pel·lícula per fer: la que podria rodar-se a l'interior d'una casa de pagès, amb les dones, un cop els homes n'han marxat. És la pel·lícula que, de fet, no s'ha rodat sobre l'Oest americà, que ha desestimat les cases quan s'hi quedaven les dones preferint seguir els homes en les seves aventures externes. Farnarier, en canvi, va decidir entrar en una casa per observar-hi el feinejar constant d'una dona, Carme Fajula, la mare del jove pastor Martí, que ja apareix en El somni com l'ajudant de Joan Pipa. És així com ens ha descobert cinematogràficament aquest espai domèstic localitzat a la Serra Cavallera, al Ripollès, envoltat de muntanyes, que, com en el primer i anterior film de Farnarier, també hi adquireixen una presència forta, a vegades imponent, que la càmera registra amb la consciència del poder de la naturalesa.

Chistopher Farnarier, doncs, va entrar en una casa, però va procurar fer-ho de la manera més discreta possible perquè la seva presència no alterés la quotidianitat dins d'aquelles parets i no destorbés el ritme i procediments amb el qual, en silenci, Carme Fajula realitza de manera curosa i primmirada les seves feines domèstiques, sobretot a partir del moment en què els homes (només s'hi queda l'avi, sovint a prop d'un aparell de televisió engegat que, amb tot, no sembla que miri ningú) se'n van a treballar a fora. Però també ella, que tampoc no descura les feines al camp, surt a treballar per fer de cambrera en un restaurant d'Ogassa. Carme Fajula no para, com no ho han fet, generació darrere generació, les dones de pagès que Farnarier homenatja a través de la seva heroïna. Tant recull amb delicadesa les engrunes de pa al calaix de la taula (en una escena primorosa) com cava la terra amb força per plantar. Observant-la i filmant-la, Farnarier sempre es manté atent a la poètica del gest (les mans, sobretot les mans) per fer-nos sensibles a un ritual quotidià.

De manera humil i honesta, amb voluntat testimonial, Christophe Farnarier torna a documentar un món que, mantenint unes formes de vida harmonioses amb la naturalesa i pràcticament inalterables durant un llarg temps, encara perviuen, però amb l'amenaça de la seva desaparició: els seus habitants són resistents del món rural, que és víctima de l'abandonament. El document es fa poema que podria convertir-se en elegia. Però tampoc no es fa amb nostàlgia: la vida continua. Al fons del quadre, sempre hi ha la naturalesa, que marca el pas del temps amb el ritme cíclic de les estacions. Així que, al final, sempre torna la primavera i tot reneix.