Nous gestos iconoclastes

Oriol Vilanova (Manresa, 1980) és, des de fa ja uns anys, l'artista més jove de la col·lecció del Macba. Recentment, el museu de la plaça dels Àngels ha tornat a confiar en ell i en el seu art mordaç i li ha adquirit un immens mural format per un miler de postals d'arcs de triomf de tot el món. La peça –no se la perdin!– s'exhibeix a l'exposició Art, dos punts, el desplegament més ambiciós que ha fet mai el Macba amb el més destacat dels seus fons. Còpia, el seu títol, és un arxiu obert ja que encara avui se segueixen construint arcs de triomf com el màxim símbol arquitectònic de la victòria i del poder. Sorprenentment, encara avui.

Els conceptes d'èxit i de fracàs, de guanyar i de perdre, d'esplendor i d'ocàs mantenen sempre un conflicte aferrissat en el treball artístic de Vilanova, com el mantenen en una societat que en la seva ansietat per replicar clixés és cada vegada més incapaç de subvertir-los i, per tant, de superar-los. Les obres de Vilanova irradien el neguit convuls d'una era de crisis i paràlisis que ell explora amb molta lucidesa. I amb molts jocs d'equívocs. Aquesta mirada incisiva i desconfiada és la que implora a l'espectador en l'exposició Ella corregeix els costums rient –una picada d'ullet a Francis Picabia, un mestre dels dobles sentits–, que estrena el nou cicle de l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró, amb Oriol Fontdevila de comissari.

La primera reacció és de rebuig: l'artista ha dividit la sala, pràcticament buida, amb un mur gegantí de color vermell llampant i en una paret hi ha penjat una sèrie fotogràfica aparentment monocroma. Cal aventurar-se en l'exposició, és a dir, tenir la gosadia i sobretot la curiositat d'escodrinyar-la i de desemmascarar les seves ambigüitats. Tot té una raó de ser, fins i tot els desconcertants xiulets que fan de fil musical. Vilanova és intencionadament hermètic, però recompensa a qui conquereix la seva creativitat. Convida a trencar murs de pensaments monolítics i a veure-hi en la foscor, signe del nostre món decadent: per això va fer les imatges de nit, al Poble Espanyol i al Pavelló Mies van der Rohe, refotografiant els punts de vista de les postals de l'època que es van construir, el 1929. El seu gest iconoclasta és tan corrosiu per a un recinte que enalteix el passat com per a un edifici que somiava un futur utòpic. L'un i l'altre són avui, més enllà d'icones de la tradició i de la modernitat, decorats que comparteixen una mateixa missió teatral: s'il·luminen cada dia, menys de nit, per rebre i satisfer els anhels d'espectacle del turisme de masses.