Un món naïf que caricaturitza Boris Vian

Boris Vian, el gran escriptor francès de les cròniques de jazz i amant de la novel·la negra, va publicar l'any 1947 una novel·la estranya, L'écume des jours. El llibre, centrat en els amors impossibles entre el jove Colin i una noia anomenada Chloé, que tenia un nenúfar al pulmó, introduïa el lector en un món oníric, puntuat amb una estranya melancolia. L'univers que envoltava el relat era surrealista i estava inspirat en l'atmosfera dels pantans de Louisiana. Vian va rebre crítiques per l'excés de fantasia llançat al seu text, però ell sempre va defensar-la com una novel·la realista, ja que responia a la realitat de la seva pròpia imaginació. De fet, la considerava com una novel·la sobre l'amor, la malaltia i la mort, envoltada d'una estranya atmosfera de jazz.

Michel Gondry és un amant de les transformacions de les imatges, dels jocs de bricolatge visual i de la recerca d'una certa estètica naïf que traslladi l'espectador als universos més insòlits. La espuma de los días, la seva adaptació de l'obra de Vian, pot considerar-se com una mena d'excés de tot l'univers Gondry que causarà admiració als seus seguidors i que ens irritarà profundament a tots els que considerem que el cineasta no és res més que un encantador de serps.

Té dues parts ben diferenciades. En la primera, el cineasta vol enlluernar-nos amb un veritable exercici de creació de focs d'artifici on experimenta amb la creació de múltiples universos onírics a partir de la imatge. En la segona part, marcada per la tragèdia de la malaltia, l'excés sembla controlar-se per donar pas a la recreació forçada d'una atmosfera melancòlica.

A part dels excessos i les imatges saturades, el factor que fa trontollar el resultat no és altre que el càsting. Gondry ha volgut reunir per a la seva faula tots els actors més populars del cinema francès –Romain Duris, Audrey Tautou i Omar Sy–, que acaben transformant-se en una caricatura d'ells mateixos, dels papers que els han fet triomfar. D'aquesta manera el personatge de Chloé, interpretat per Audrey Tatou, sembla que no es pugui treure de sobre l'estigma d'Amélie Poulin, mentre que el fidel amic Nicolas que acompanya a Colin, interpretat per Omar Sy sembla voler tornar a ser una rèplica del paper que l'actor feia a Intocable. És com si alguna cosa terriblement rància envoltés aquest star system i convertís l'imaginari de Michel Gondry en un exercici de cinema naïf, molt allunyat de la poètica de Boris Vian.