“Plantejo la possibilitat de matar la idea de Déu”

La llavor de la novel·la apareix el 2006, quan llegeixo en un diari que el matemàtic rus Grigori Perelman rebutja la Medalla Fields, que és com el Nobel de les matemàtiques, i el milió de dòlars del premi. La renúncia i la imatge d'ell em van fascinar. Em va semblar un punt de partida potent per construir una ficció.

Poc. Només el fet de resoldre la conjectura de Poincaré, rebutjar el premi, la sortida de l'institut Steklov i situar la novel·la a Rússia. Manperel és un personatge de ficció i el nom és una combinació sil·làbica de Perelman.

Escric sobre allò del món i de la naturalesa humana que no entenc. Com hi pot haver tanta gent al món amb fe religiosa? La idea de Déu que hem generat els humans és pragmàtica; les religions, els codis morals, segurament han facilitat que l'espècie humana sobrevisqui, si més no fins ara. La novel·la planteja la possibilitat de matar la idea de Déu. L'obra també explora l'amistat i les relacions, sovint complicades, entre pares i fills.

Als déus no hi ha qui els derroti, perquè són invents humans molt potents que han sobreviscut al llarg de la història, segurament des de l'origen de la humanitat i en totes les cultures i racons de la Terra.

Perquè volia un escenari que proporcionés una atmosfera especial: un indret inhòspit de l'Àrtic, amb un clima extrem i un paisatge inèdit. El paisatge humà també és important: pocs personatges i molt definits. En aquest sentit, n'hi ha un d'especialment important, Kiril Botonov, el carter de l'illa, que estableix una relació especial amb el matemàtic.

I tant! Jo m'ho passo molt bé escrivint. En literatura tot és possible. Tot. El meu repte com a escriptor és fer versemblant allò que sembla impossible. No em sap greu que em considerin un escriptor de gènere, el que em sap greu és que el gènere no estigui normalitzat en la literatura catalana com està en qualsevol altra literatura del món.

La vida no és un procés exclusiu de la Terra... i no parlo com a membre de la SCCFF, sinó com a biòleg. Pensar que la vida es restringeix a la Terra quan hi ha milions d'exoplanetes com el nostre és una idea tan egoista, tan antropocèntrica! La intel·ligència és un tret biològic i a l'univers hi ha d'haver vida intel·ligent capaç de generar tecnologies. Viatjar fins a aquests mons, a anys llum, és el problema: abans que arribem a cap món habitat ens extingirem com a espècie... i probablement ningú ens ha visitat ni ho farà perquè tenen el mateix problema.

Una història sobre un home obsedit per una descoberta que pot canviar la humanitat. Un home que fuig a una illa i comença a rebre cintes amb la veu gravada del seu pare, de qui feia anys no sabia res, una veu que li explica qui és i d'on prové el seu talent. El pes antropològic de l'obra i la dissecció d'una part de la naturalesa humana crec que no deixarà indiferents gaires lectors.