Aposta guanyada per una actriu

Hi ha pel·lícules que sembla que construeixin la seva identitat (posant-la en joc) amb l'elecció d'un intèrpret que es fa present en tots els plans. Si l'elegit / ida és a l'altura de l'aposta no només hi guanya la pel·lícula, sinó que sembla inconcebible que es pogués haver fet sense ell o ella. És el cas de La herida en relació amb Marian Álvarez, una actriu que, sobrevivint professionalment amb sèries televisives espanyoles, no desaprofita les oportunitats que li concedeix el cinema: amb Lo mejor de mi, de Roser Aguilar, va guanyar fa sis anys un premi a Locarno, mentre que, amb l'òpera prima del muntador Fernando Franco, ha rebut recent i merescudament la Conxa de Plata a Sant Sebastià. El cas és que el nou director ho tenia claríssim: no va pensar en ningú més que en Marian Álvarez (i va encertar-la plenament) perquè interpretés una noia que pateix un trastorn de personalitat que la du a autolesionar-se mentre viu en la tensió constant per amagar la inestabilitat emocional davant la seva mare, cosa possible perquè sembla una dona absent, i els companys en el seu treball com a conductora d'ambulàncies. Però, fent-se encara més fràgil en la relació amorosa, espanta a qui era el seu xicot.

Fernando Franco ho enfoca evitant les explicacions psicològiques, però, concentrant-se en mostrar el comportament del personatge; també eludeix l'estigmatització i el control social que fan presents altres films que s'han atrevit a abordar el territori incert de la bogeria. En tot cas, apunta a la invisibilitat social d'aquesta malaltia. I, a través de la contenció de Marian Àlvarez, no busca el paroxisme. Amb la seva sobrietat i fins rigorositat, La herida es fa inquietant perquè en algunes actituds d'Anna hi podem veure un mirall que recorda la fràgil frontera entre allò que se'n diu la salut i la malaltia mental.