Aprendre a pintar (bé)

L'art, com gairebé tot en la vida, exigeix treball. De genis amb el do natural de saber pintar com Rafael n'hi ha quatre mal comptats. Deixem aquest tron tan privilegiat per a Picasso i desallotgem els falsos pedestals. La resta d'aspirants a artista –la majoria no canviaran d'estadi en tota la seva trajectòria, les coses com siguin– han de pencar i fort. Vaja, com el mateix Van Gogh, que, diguin el que diguin de la seva creativitat espontània, va haver de suar la cansalada durant molt temps per aprendre a dibuixar i a dominar la perspectiva.

És clar que Picasso diria després que el que li va costar més no va ser pintar com Rafael, cosa que feia des que era un tap de bassa, sinó pintar com un nen. Així va subvertir Picasso la tradició, des de dins mateix, dominant-la com ningú. El mateix es pot dir de Miró i de tants altres il·lustres representants de les avantguardes, que per superar els seus predecessors es van apropiar de les seves conquestes, amb les mateixes dosis d'humilitat que d'ambició. Per superar-los, primer van haver de devorar-los.

Però hi va haver un moment, durant el llarg segle XX, que l'enllaç amb el passat es va trencar bruscament. Per pintar ja no calia ser un virtuós de la tècnica sinó tenir una fèrtil imaginació. La inspiració i la rauxa marcaven el ritme de l'art. Tothom era un artista en potència i l'execució d'una obra va passar a ser secundària. El primordial era pensar una idea. Molts artistes, i alguns de prou bons, van posar un mur infranquejable entre ells i la tradició per por del contagi. Això va passar sobretot arran de la irrupció de l'art conceptual. Durant un temps fins i tot es va arribar a donar la pintura per morta.

Al segle XXI, l'art és, per sort o per desgràcia, una teranyina d'opcions, però aquest signe preval. La maligna teoria que com més lluny de la tradició millor no ha demostrat pas que es pugui ser més modern sempre. Curiosament com a alternatius al corrent dominant, avui hi ha noves generacions d'artistes que ja no estan disposats a renunciar a l'aprenentatge de l'art, a l'immens bagatge de coneixements que s'han anat acumulant al llarg dels temps. Molts joves s'han reconciliat amb la tradició.

La Barcelona Academy of Art, que ha començat a donar classes aquesta setmana, és la resposta a aquesta nova (antiga, segons com es miri) manera que busquen alguns creadors per tenir una bona tècnica artística. La millor, si poden aconseguir-la amb esforç. El sistema d'estudis, únic a tot l'Estat, s'emmiralla en els ateliers realistes de finals del segle XVIII. Els professors del centre –situat al barri de Sarrià, al carrer Maria Auxiliadora, 9, en unes instal·lacions de 750 metres quadrats– transmeten als seus alumnes la cuina artística dels vells mestres. “És un mètode molt dur, intens i rigorós”, avisa el director de l'escola, Jordi Díaz Alamà (Granollers, 1986), un dels valors més sòlids de la jove pintura catalana figurativa. Per saber pintar, treball, no hi ha més secrets. Díaz Alamà assegura que aquest programa docent, que s'imparteix en altres acadèmies de molt prestigi de Florència, Nova York, Toronto i Los Angeles, dóna resultats al cap de dos anys.

A la Barcelona Academy of Art tenen clars els seus principis: cal tornar a escodrinyar els clàssics, a cavall de l'oblit i de la devaluació, per poder repensar el futur de l'art. Mirar el passat no vol dir instal·lar-se en el passat. En el seu planter d'estudiants (una trentena; ha quedat gent en llista d'espera però al gener estaran de sort i hi podran entrar) res fa tuf d'antiquat, tot al contrari. La majoria són joves, de vint i pocs anys. El centre té molt presents les noves tecnologies, ni en somnis renega de l'era digital, i un dels seus reptes és, justament, formar grans professionals de la il·lustració, del món dels videojocs i dels efectes especials del cinema.